El professor Sobrequés

Duran les primeres dècades del franquisme, el vell institut del carrer de la Força era una impensable illa de certa normalitat ciutadana i cultural en el mar miserable d'una ciutat vençuda, aclaparada, desesperançada, rònega i trista de la llarga postguerra. El sistema opressor del règim planava indiscutible en l'aire quiet de l'antic convent, però entre aquells murs reaprofitats s'hi respiraven espurnes d'inquietud intel·lectual, escalf d'humanitat i de convivència, brots d'esperança en un futur possible. Ens hi podíem imaginar sentir-nos ciutadans. L'institut del carrer de la Força, únic a la ciutat, podia capejar el temporal que havia provocat el gran desastre de la guerra i la implantació del règim franquista, gràcies al tremp d'alguns dels professors que formaven el claustre. Gent d'ordre, això sí, dòcils potser en les formes, però poc “afectes” a l'esperit d'un règim disposat a convertir el país en una enorme caserna. Per no deixar-me cap nom, només citaré el director de la meva època –el senyor Florit–, mossèn Manel Fuentes i el professor d'història, Santiago Sobrequés. El museu d'història ja prepara el seu centenari. En van fer la presentació fa dies. Molts dels que omplíem la sala n'havíem estat alumnes. No el recordo pas com un professor especialment brillant. En la meva memòria era discret, amable, pròxim, familiar, comprensiu, eficient. Havia assumit el seu paper d'educador en un petit institut de províncies, atent a les tasques de cada dia, sense pretensions. La seva vida cenyida a la Girona del moment s'entén prou bé quan explica per carta al seu amic Vicens Vives el programa d'un cap de setmana qualsevol. El dissabte a la tarda s'estarà a casa; el diumenge anirà a missa amb la família, comprarà el diari, i passejarà, parant el sol, per la Gran Via; a la tarda serà a casa. L'amistat amb Vicens Vives esdevindrà molt important. Probablement, serà el seu amic qui l'empenyerà a emprendre treballs d'investigació de gran envergadura, que Sobrequés realitzà amb enorme treball i encert. La historiografia catalana li deu aportacions definitives sobre algunes etapes molt importants del nostre passat.

Però crec entendre que va ser el Sobrequés discret i pròxim el que va saber implicar-se en la vida de la ciutat, el que donà la cara quan calia fer costat als gestos necessaris per recuperar la dignitat. Això, el règim no li perdonava. L'última vegada que hi vaig parlar –cap als setanta– preparava oposicions per a catedràtic d'Universitat per evitar que el governador civil el fes fora de Girona. Coincidírem un parell de vegades a la biblioteca de la Casa de Cultura. Ell, estudiant i jo, prenent notes pel que després va ser Trenta cares, trenta creus i una de canto. Va aprovar, tot sigui dit.