Raúl

Has pujat a la trona i has parlat. Com és habitual, al davant hi tenies els tancs i els regiments desfilant, o sigui que la força de les teves paraules era fora de dubte. Ja no tenies el germà al costat, o més aviat al contrari; ja no eres al costat del teu germà. Però tota la resta era idèntica, els discursos, el socialisme, les reformes que ho farien tot millor i les eines que ho garantirien, o sigui l'exhibició d'armament. I Cuba als teus peus, mirant de sobreviure uns anys més, fins al proper discurs.

T'has convertit, Raúl Castro, en l'única cosa que hi ha pitjor que un malson polític, o sigui la segona part d'un malson polític. L'altre dia celebràveu els 50 anys del triomf de la Revolució i, francament, encara no entenc quin era el motiu de celebració. Com a mínim, amb Fidel hi havia aquell teatre, aquella tragicomèdia, de verb encès i de retòrica altisonant. Amb tu, ni això, perquè la vibració ha quedat reduïda a sopor, el lirisme ha esdevingut burocràcia i el geni s'ha vestit de grisor.

Algun dia ja no hi sereu, cap dels dos Castro. Aquell dia es veurà fins a quin punt la ruïna material, mental i espiritual s'ha escampat pel país, i aquell dia aflorarà tot el que heu anat camuflant durant dècades. Que arribi el dia com més aviat millor, perquè quan aparegui la visió del desastre, es veurà ben clara la feina colossal pendent, la que caldrà per remuntar. Més val que sigui avui que no pas demà. O sigui que fes via, Raúl, i mira com pots fer el favor de la teva vida al teu poble.