València

Els teus carrers es van omplir diumenge de quadribarrades i estelades. Van ser milers de banderes, i encara més milers de persones, no sé quantes però moltes, demanant TV3 i llibertat i llengua i valencianitat. Fa una pila d'anys que la teva pell té erupcions, erupcions d'obvietats que no acaben de ser acceptades ni acaben de ser òbvies. Que els nens es puguin escolaritzar en llengua pròpia, que es denunciï i es castigui la corrupció, que no s'alcin obstacles a les veritats... Es fa cansat batallar per allò de sempre.

Des de fora, sembles ben bé un poble bipolar; un cap de setmana demanes canvis i neteja, el següent votes immobilisme i ronya coneguda. Tampoc no és tan estrany, una mica més al nord tenim tics similars; som capaços d'independitzar-nos en una festa, i en la ressaca apostem pel peix al cove. Però tu sembles especialment contradictòria, i ho has estat sempre: fallera i orgiàstica de nit, puritana i missaire de dia; espanyola contra el Barça, catalana contra el Madrid. Platja de Castella a l'estiu, llotja d'Europa a l'hivern. Euromed un dia, AVE el següent.

Els mediterranis ja som així, i tampoc no ens hem d'amoïnar més del compte. El problema ve quan una de les personalitats és esclafada per l'altra. La demostració de vida de diumenge va ser, doncs, una vacuna contra el desànim. Ara podràs continuar fent el que fem tots els hipòcrites, que consisteix a exalçar la pedagogia progressista i enviar els fills als hermanos. Quan ens hi va la família i les garrofes, tots tirem a la bèstia coneguda.