Una civilització europea

L'any 1934, Thomas Mann havia d'escriure una necrològica per a Sammi Fischer –jueu hongarès i editor a Berlín–, que havia estat com un pare per a ell i havia fet possible, en bona part, que fos un autor conegut. Mann recordà llavors un diàleg que havia tingut amb Fisher l'últim cop que es van veure, quan va preguntar-li per un autor alemany conegut de tots dos. “No és europeu”, va dir Fisher, mentre negava amb el cap. “No és europeu, senyor Fisher?” “Per què no?”, preguntà Mann. “Perquè de grans idees no hi entén gens”, sentencià Fisher. Cosa que ens porta a preguntar-nos quines són aquestes grans idees europees.

Al final de la seva presidència, que coincidí gairebé amb el de la seva vida, François Mitterrand recordà –en un discurs als presidents dels tribunals constitucionals europeus– que “va ser Paul Valéry qui digué que la cultura europea està fonamentada en la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana”. La cultura europea és, per tant, antropocèntrica. Segons la filosofia grega, tota persona és potencialment capaç d'aprehendre la realitat mitjançant la seva raó; segons el dret romà, tot ciutadà pot autogestionar els seus interessos i autocontrolar els seus recursos, i segons la teologia cristiana, s'ha de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Aquest antropocentrisme va fer possible, a partir de la baixa edat mitjana, el creixement econòmic d'Europa, ja que els seus Estats incipients van estar més amatents a la bona marxa dels negocis dels seus nacionals que a aventures sense guanys i a grans obres de caràcter sumptuari, amb el resultat que Europa progressà ràpidament i avançà els altres grans imperis coetanis, com l'otomà i el xinès.

Després, la Il·lustració desenvolupà aquest nucli de pensament, i va fer possible que, per primera vegada a la historia, els sers humans decidissin prendre les regnes del seu destí i convertir el benestar de la humanitat en objectiu últim dels seus actes. En la base d'aquest projecte s'hi troben tres idees axials: l'autonomia de la voluntat personal, la finalitat humana dels nostres actes i la universalitat dels nostres drets. Segons aquestes idees, el que ha de guiar la vida de la gent ja no és l'autoritat del passat –la tradició–, sinó un projecte de futur que tan sols té dos límits. El primer és que la finalitat de les accions humanes es troba aquí a la terra, de manera que –succeeixi el que succeeixi després de la mort– l'home ha de donar sentit a la seva existència terrenal, fins al punt que l'estat no està al servei del designi diví, sinó que el seu objectiu és el benestar dels ciutadans. El segon límit és que tots els sers humans, per ser-ho, tenen els mateixos drets inalienables, cosa que significa que, si tots tenen els mateixos drets, és que tots són –som– iguals: l'exigència d'igualtat deriva, doncs, de la universalitat dels drets.

Aquestes idees i els seus límits s'han fet operatius a través d'uns valors que han informat la vida europea i han vertebrat les societats del Vell Continent. Ara bé, la fixació d'aquests valors humanistes està fora de l'abast dels genis individuals i requereix un llarg diàleg social. Per això, mentre puguem seguir parlant de valors els uns amb els altres, existirà un futur per a la civilitat. Però s'ha de reconèixer també que aquests valors humanistes es troben sempre en perill i avui estan en franca regressió. La gravetat i permanència del perill s'han posat en relleu, durant el segle XX, en constatar que l'elevada cultura i el tarannà il·lustrat no oferiren cap protecció contra la barbàrie del totalitarisme, com ho prova el fet que eminents pensadors i artistes es convertiren en aliats de l'horror més abjecte. I, més a prop, la regressió d'aquests mateixos valors té paradoxalment el seu origen en fenòmens com la democratització de la política, la generalització i la uniformització del sistema educatiu, i la difusió dels mitjans de comunicació de masses, que són en si mateixos molt positius, però que, quan prescindeixen dels criteris d'excel·lència, tenen tirada a igualar per sota, amb la perniciosa conseqüència de la trivialització –primer– i la desviació –més tard– de la conducta humana, que deixa d'aspirar als valors que donen sentit a la vida: la recerca de la veritat, la llibertat, la justícia, la bondat, l'amor i la bellesa.

Davant d'aquesta situació, cal començar a preguntar-se quin futur espera a la democràcia i a la llibertat política quan la gent oblida els valors, no reflexiona i, en lloc de seguir els dictats de la raó, es deixa portar per la superstició, les emocions, l'angoixa, els desitjos urgents i, sobretot, pel cànon imposat en cada moment històric pel grup social dominant, al servei dels seus particulars interessos. Quan això passa, quan la mentida preval sobre la veritat, és quan s'ha de vèncer més que mai la temptadora comoditat d'adaptar-se en cada moment a les modes, les opinions i l'ordre establert, a la creença –tan subtil com perversa– que tot és com ha de ser. Davant d'aquesta situació, Albert Camus –que, al cap i a la fi, era un moralista– es rebel·lava –s'indignava– amb aquestes paraules: “Hi ha cops que odio la meva època. No sóc un idealista. I no és la realitat, per abjecta i cruel que sigui, la que odio. Són les mentires les que em revolten. [...] Sols hi ha una cosa en el món que em sembli més important que la justícia: si no la veritat en si mateixa, almenys l'esforç cap a la veritat. No tenim necessitat d'esperança, tan sols tenim necessitat de veritat”.