Hi som a temps
“Cal audàcia política que superi el joc curt de mirada electoralista i que no temi prendre mesures impopulars, encara que comportin sacrificis personals”
Som a temps de salvar l'estat del benestar, però solament si explorem les raons de la crisi que pateix i prenem mesures, amb audàcia, per preservar-lo en el temps i poder-lo deixar en herència a les generacions futures. Alguns consideren que aquest invent històric, producte de l'esforç i la intel·ligència dels creadors de l'Europa actual, no té futur, està agonitzant a la unitat de cures intensives. Altres, en canvi, considerem que l'estat del benestar ha de tenir futur, però solament en tindrà si comprenem que la crisi que el perfora per dins és de tipus axiològic.
M'explico. Els valors que han sustentat i sustenten encara avui l'estat del benestar estan en crisi, pateixen una profunda erosió que afecta tots els agents socials. La crisi no és epidèrmica, ni es pot solucionar amb alguns retocs perifèrics, amb alguns arranjaments en el cutis. La seva arrel és axiològica i això és més greu, perquè significa que si els valors que el fan possible no són enfortits en el present i transmesos a les generacions futures, l'estat del benestar passarà a ser un record del que, durant un temps efímer, un petit oasi del món va gaudir.
Partim d'una tesi clara: l'estat del benestar no és una casualitat històrica, ni ha nascut per generació espontània. És la resultant d'una intersecció de vectors culturals, socials, econòmics, però també espirituals. La immensa majoria de ciutadans del món anhelen viure en un estat del benestar en el qual tots i totes, indiferentment dels seus orígens, tinguin igualtat d'oportunitats i puguin gaudir d'uns serveis públics de qualitat.
En l'entranya de la filosofia de l'estat del benestar hi ha la Il·lustració, els ideals de la Revolució Francesa, la llibertat, la igualtat i la fraternitat; també hi ha l'herència dels grans moviments socials utopistes del segle XIX, la lluita pels drets dels treballadors del tan oblidat i arraconat Karl Marx. Però també hi subsisteix un altre corrent: el liberalisme econòmic del segle XIX, que, unit dialècticament als moviments socials, veu reduït el seu camp de llibertat i les desigualtats que, unilateralment, genera.
En la base de l'Estat del benestar hi ha el valor de la responsabilitat, l'estima i la cura per la cosa pública, la superació del complex egològic que travessa la societat contemporània. Des de la societat de l'ego, des de la sacralització de l'autonomia personal, no és possible mantenir l'estat del benestar ni deixar-lo en herència a les generacions futures. No voldria que els meus fills m'imputessin la responsabilitat d'haver llançat per la borda aquest constructe social que els nostres avis van edificar amb esforç, sacrifici i abnegació.
La crisi dels valors que nodreixen i alimenten l'estat del benestar és profunda. Si és veritat que aquests valors s'han liquat, cal enfortir-los i tornar-los a l'estat sòlid, perquè els edificis que no tenen uns pilars ferms s'enfonsen davant la primera batzegada.
Aquesta operació no és simple. Cal lideratge. Cal audàcia política que superi el joc curt de mirada electoralista i que no temi prendre mesures impopulars, encara que comportin sacrificis personals. Fàcil de dir, difícil de realitzar. Cal, també, que el ciutadà s'adoni del llegat que té a les seves mans, que frueixi responsablement dels béns i serveis que se li donen. Només una cultura dels deures, unida a la cultura del drets, ens pot salvar del naufragi de l'estat del benestar. Patim una atròfia de deures i una hipertròfia de drets. Finalment, cal eficiència i eficàcia en la gestió dels serveis públics. L'eficàcia no està renyida amb la solidaritat, ni amb l'equitat, ans tot al contrari. La fa possible.
