Record del silenci

Els mosquits molesten a menys de dos metres, una rentadora a quatre o cinc, una moto a menys de deu, gairebé igual que un nen que crida. Els que som de poble i passem dels cinquanta podem recordar encara el que abans era el silenci de Setmana Santa, una de tantes i tantes coses que també s'han perdut. Però hi havia el silenci que diem recordar? O és una idea que ens acompanya i que ha anat fent-se al mateix temps que ens anàvem fent també nosaltres, una sensació errònia i deformada pels anys, uns dies que, si els retrobéssim, veuríem que no eren com ens semblen, igual que el pati aquell on jugàvem no és tan immensament gran com el vèiem, sinó ridícul i estret i petit? No tornarem a tenir mai més aquells dissabtes a la tarda llarguíssims, aquells dijous i divendres sants de ràdios i televisors apagats, aquelles hores de Setmana Santa amb les seves genuflexions, els seus cants, les seves oracions i la seva litúrgia. Només algun estossec trencava de tant en tant aquell clima, els nostres genolls sobre el tauló travesser del banc, la porta d'entrada que obria algú que arribava. Petava com un tro contra el bastiment. Endinsats fa anys en camins que ens han anat separant de la fascinació pel misteri, camins que han anat apartant-nos de la noció del sagrat, jo ara no vull dir que enyorem aquells anys: en faig prou escrivint que aquells records despunten de tant en tant, en alguns rars moments, soterrats sota partits de futbol fatigosament decisius, fent com de punts de llibre de santjordis massificats, silenciats sota tantes fresses i tantes escapadetes com fem. I ja no ens queda ningú a qui puguem confessar-ho.