L'era de la citació

No he entès mai la gent que sosté que als joves no els interessa la literatura. Fins ara, no hi havia hagut mai una generació tan literaturitzada com aquesta: la majoria saben de memòria lletres de cançons en tres idiomes. Que les cançons no són literatura? Bé, la majoria tenen rima, ritme i metre, que són les característiques de la poesia clàssica. No hi ha gaires arguments per negar a les cançons la categoria de literatura, si bé no sempre les podem considerar bona literatura.

Fins ara, no havia existit mai una generació que se sentís tan còmoda en el territori de la ficció, ni que hi dediqués tantes hores al dia. La conseqüència és que citar frases breus i contundents de pel·lícules i sèries, nacionals i estrangeres, s'ha convertit en un recurs molt estès que serveix tant per solucionar bloquejos mentals com per practicar el vell esport de fer-se l'interessant o per temptejar l'efectivitat del name-dropping. Un top ten provisional podria ser aquest: «Si tu saltes, jo salto», «Et faré una oferta que no podràs rebutjar», «M'encanta l'olor de napalm al matí», «Fins a l'infinit i més enllà», «Em sembla que això no és Kansas», «Sempre vaig voler ser un gàngster», «Prendré el mateix que ella», «Ets un pendó», «Alegra'm el dia», «De professió, borratxo».

Anuncis, telefilms i cançons subministren munició dialèctica tant als ni-nis desvagats com als estudiants a temps parcial i als usuaris d'ulleres de pasta. Si mirem el camí que, passant per Manel, va d'Antònia Font a Els Amics de les Arts, de seguida ens adonarem que les lletres tenen cada vegada més sentit i més importància, mentre que la música tendeix a convertir-se en acompanyament. Avui, ja és possible tancar, iniciar o prolongar una conversa dient: «Un shawarma amb tu és el millor que hi ha» o, d'una manera més agosarada: «I escalar les sanefes del teu vestit».

Vivim l'era de la citació: sigui un individu o sigui un col·lectiu, qui no en tingui un grapadet a la butxaca no es pot considerar competitiu. Avui dia, la supervivència d'una cultura no depèn tant de la inversió en equipaments com de la capacitat de generar frases susceptibles de simbolitzar estats d'ànim i, doncs, de seduir les capes més dinàmiques de la societat. Després del parèntesi d'uns quants segles, la literatura torna a ser oral.