Lectors

Vaig començar a treballar a l'Avui el setembre del 1989. Sóc un dels més veterans de la redacció, tot i que hi ha alguns companys que em superen, i amb escreix. Durant aquests anys n'he vist de tots colors, com s'acostuma a dir. He observat, sobretot, com en aquest temps els catalans ens hem anat traient de sobre els complexos. Hem perdut la por de pensar i dir en veu alta que el nostre país podria anar sol pel món. Fa una vintena d'anys aquesta sensació era minoritària. Ara tampoc no és majoritària, però s'hi acosta. I creix.

Alguns diran que aquest creixent sentiment és culpa d'Espanya, que mai ha fet cap esforç per entendre Catalunya, i que sempre ha respost amb insults i amenaces qualsevol intent d'expressar la nostra personalitat.

És part de l'explicació. Una altra part és que l'Avui, com els diaris pensats en català (però no n'hi ha tants, no creguin), ha contribuït que recuperem la nostra autoestima com a poble i com a nació. Una autoestima que ens porta a parlar sense embuts.

Si alguna qualitat té el lector de l'Avui és que pensa per ell mateix. Sempre he cregut que l'Avui és l'aglutinador d'aquestes voluntats diverses, però catalanistes; el mitjà que fa que els lectors es reconeguin entre ells. És el lector qui troba a l'Avui les idees que el representen. És el mitjà que li fa dir: “N'hi ha tants que pensen com jo penso que fins i tot fem un diari”. Això és o no és autoestima?

Perquè aquest és el nucli de la història. L'Avui és tant dels periodistes que el fem com dels lectors que el llegeixen. L'Avui no seria res si no fos per vostè.