Decibels, la nació a la força
En el partit de dimecres, l'espectacle va començar abans que la pilota llisqués per una gespa poc mullada. Tot apuntava, com fa dos anys, a una xiulada colossal en el moment que, pels altaveus, sonés l'himne d'Espanya, en el moment d'entrar a la llotja el cap de l'estat espanyol. L'escridassada va ser d'una magnitud extraordinària, transmesa tal com es va produir per la TV catalana, però no pas per l'espanyola, que si el 2009 va optar per tallar la retransmissió, ara va ometre l'esbroncada dels catalans de l'estadi i la d'aquells que, de casa estant, vam fer-hi la nostra contribució solidària.
L'organització va fer sonar l'himne en qüestió a una intensitat desproporcionada de 120 decibels, pensant que, amagant el rebuig de milers de persones, la realitat desapareixia. Amagar el cap sota l'ala no sols és ridícul, sinó que, sobretot, és un símptoma evident de feblesa i d'actuar a la defensiva. Ah, el dia que siguem conscients de la nostra força i de la por que fem als nostres adversaris quan ens expressem de forma unitària i unànime! Xiular un himne nacional és lleig, sí. Però no tinc arguments, ni ganes, per dissuadir ningú de no respectar l'himne d'un estat que al llarg de la història mai no ens ha respectat a nosaltres ni com a poble ni com a cultura. Hauran de canviar molt les coses perquè els catalans escoltem l'himne d'Espanya amb la mateixa normalitat psicològica que el d'Hondures, Suècia o Malàisia.
La intensitat dels decibels és l'expressió musical més bèstia del model nacional espanyol, essencialment no democràtic i ètnic. Es tracta d'una idea nacional basada en la imposició, com si ser espanyol fos una obligació ineludible per a tothom. No es basa en la voluntat de cada ciutadà de ser allò que se sent, i és allò que, en definitiva, vol ser cadascú, lliurement. Es basa en la voluntat de l'estat i s'estableix per la força, des de paràmetres no democràtics: “¡Los catalanes son españoles aunque ellos no quieran serlo!”. Sensacional! El món i la ciència política no havien vist mai res de similar. I encara: “Los catalanes son españoles porque tienen pasaporte español y ya está”, com si l'elecció del passaport fos un aspecte sobre el qual els ciutadans poguéssim escollir.
Com que la identitat nacional no es basa en la voluntat, llavors ha de fonamentar-se en criteris ètnics d'ètica dubtosa. Entre el 1914 i el 1958, el 12 d'octubre ha estat celebrat a Espanya amb el nom de Día de la Raza, Fiesta de la Raza Española, tal com s'instituí fa un segle. El 1941, J.L. Sáenz de Heredia estrenava la pel·lícula Raza, amb guió de Jaime de Andrade, pseudònim de Francisco Franco. La terminologia etnicoracial és habitual en els comentaris esportius, sobretot futbolístics, en les referències a l'exèrcit en desfilades, accions a l'exterior, etcètera, i sempre s'escapa a algú cap a mitjan octubre. El súmmum de la paranoia van ser, dimecres, els comentaris animant els assistents a Mestalla a cantar l'himne espanyol, cosa que, en cas de produir-se, hauria estat una veritable proesa, tenint en compte que no té lletra.
Aquest model se situa als antípodes de la idea nacional catalana, d'adscripció voluntària, que permet identitats simultànies sense renunciar a l'originària qui la tingui, perquè és un model cívic de nació inclusiva. Un dels atacs més habituals per negar la meva catalanitat m'ha vingut, d'Espanya, de part dels qui recorden que el meu pare era aragonès i castellanoparlant, com si aquest fet ja impossibilités la meva condició nacional. Els fa sortir de polleguera que hi hagi persones negres, magrebines, asiàtiques o llatinoamericanes que afirmin que també se senten catalanes i, doncs, que en són, i ja no diguem si, a més, participen en les consultes d'autodeterminació i voten per la independència.
