Anticatalanisme i retrovisor
Una nació en construcció necessita una televisió forta que la vertebri. Abans eren únicament els diaris, però ara l'imaginari nacional recau en bona part en les televisions mentre el relleu de la pantalla en singular passa a les pantalles en plural. Un país de pantalles, fixes i portàtils, que reflecteixen continguts que creen sentiment nacional, que articulen referents mínimament compartits. En l'era d'internet, i en plena crisi econòmica, el repte és preservar els continguts, la seva qualitat, pluralitat i rigor però també la voluntat de construir identitat.
Aquests dies la batalla és pels repetidors de TV3 al País Valencià, i la foto d'Eliseu Climent i Lluís Llach, però l'estratègia ha de superar la tàctica dels entrebancs polítics i administratius d'una televisió digital terrestre que quedarà superada per la televisió a la carta, des de la xarxa i amb proliferació de suports. No cal deixar el combat perquè la televisió nacional arribi al país sencer. Però aquest combat no ha de distreure'ns de l'objectiu final: que la crisi econòmica i l'hipotètic retorn a un model de més control polític minvin l'essencial, els continguts.
El govern dóna ara per perduda la recuperació del senyal dels repetidors tancats al País Valencià abans de les eleccions espanyoles. Amb eleccions a la vista, l'anticatalanisme funciona al sud i el retrovisor al nord. Es veu que tots els mals vénen de quan Montilla i Clos eren ministres espanyols d'Indústria, etziba el portaveu del govern. A Madrid, però, tots han anat sempre a la seva, i si no que ho preguntin a Duran Lleida amb la llei de l'audiovisual, contrària als interessos dels mitjans públics catalans. Ni Montilla ni Clos ni Duran, és a dir, ni PSC ni CiU, han mantingut la coherència en defensa de la televisió nacional. Uns per l'eix Catalunya-Espanya, els altres per l'eix dreta-esquerra. PSC i CiU han afluixat a Madrid a l'hora de defensar un espai audiovisual potent a l'entorn de la televisió pública catalana, és a dir, garantir l'espectre a tot el territori de la nostra parla i un finançament desacomplexat del mitjà públic. Del PP ni en parlo, oi?
