La culpa és negra...
És sabut que els números tenen l'avantatge que tothom els llegeix com vol. Si ens diuen que CiU presenta vint-i-set candidatures més que fa quatre anys a les eleccions municipals no ens fa ni fred ni calor. Quan veiem que, amb nou-centes onze llistes, només queden trenta-sis pobles sense alcaldable convergent, la cosa canvia. Lluís Corominas, un dels responsables de la campanya de la coalició, defensa que l'augment de candidatures no té a veure amb el fet que ara governin la Generalitat. En tot cas, aquesta circumstància no els ha pas anat a la contra. Els números de les formacions del tripartit són ben diferents i, a més, amaguen una realitat funesta. Entre tots han perdut un centenar llarg de candidatures respecte de fa quatre anys, però això no és res comparat amb les dificultats que han tingut a l'hora de trobar gent per fer llista. Desfermada la piconadora nacionalista, els ànims de socialistes, republicans i verds resten per terra, entre tocats i enfonsats. Mals companys per seure-hi a taula. La derrota és com la culpa, i la culpa és negra i ningú no la vol. PSC, ERC i ICV, en molts pobles, amb la vena als ulls, han posat la mà al barret de copa i n'han tret algun personatge inversemblant. Però vots són vots i, perduts els pobles, sempre sumen pels consells comarcals i les diputacions. Aquí, els números són números i no volen interpretacions.
