Adéu-siau, senyor Zapatero

Quan el dia 2 d'aquest mes d'abril Zapatero va anunciar que no es presentaria a la reelecció en les legislatives del 2012, la notícia va provocar un alleujament generalitzat en la major part de la ciutadania del país. Una decisió que, donat el seu tarannà dubitatiu, imprudent i gens reflexiu, ha estat més la conseqüència de les pressions del propi partit que de la voluntat de no ser novament candidat. En qualsevol cas, sigui quina sigui la raó, la decisió estava més que cantada, perquè encara que pels indicadors europeus Espanya està fent els deures i la seva economia s'allunya de ser rescatada, com ha calgut ser-ho la portuguesa, les enquestes d'opinió continuen assenyalant una caiguda en picat en la intenció de vot al PSOE, en relació amb el PP, tot i que els populars no hagin presentat un programa alternatiu que, mínimament, pugui fer il·lusionar els ciutadans.

La gestió de Zapatero, en general, ha estat funesta, i passarà a la història com el president que gestionà la crisi tard i malament. Pels catalans, però, ha estat molt més que funest. De presentar-se davant dels catalans proclamant l'Espanya plural i prometent que aprovaria l'Estatut que sorgís del Parlament de Catalunya, a ser el gran artífex del retorn a l'Espanya centralitzada de sempre i ser qui liderà les propostes del PSOE per retallar l'Estatut català. La seva incompetència és tan gran, que amb ell de president del govern central les relacions amb Espanya han assolit els nivells més baixos des de la transició, amb la consegüent desafecció creixent dels catalans, la qual s'ha incrementat molt més del que es va produir en època del seu antecessor en el càrrec, avui esdevingut pare espiritual dels feixistes residuals de la caverna hispànica.

Zapatero ha acabat sent rebutjat pels seus propis coreligionaris i, a diferència de Felipe González, ell no perdrà les properes eleccions enfront del PP però serà perquè no s'hi presentarà. Tot i haver bastit els seus diferents governs amb homes i dones de discutible i fins i tot de negativa vàlua, ha estat ell i les seves decisions el que ha desestabilitzat la democràcia (rebutjant la legalització de Sortu, mentre no feia res per il·legalitzar la Falange). Ell ha acabat d'ensorrar l'economia i és el gran responsable de com patim aquesta crisi, així com de les nefastes conseqüències que repercuteixen en la classe treballadora i els sectors més empobrits de la societat.

L'esdevenidor que ens espera, ja sigui amb Rajoy o amb qui sigui el candidat del PSOE (el vicepresident Rubalcaba o la ministra Chacón, tots ells d'un espanyolisme recalcitrant), és realment poc engrescador. Potser pels catalans, servint-me d'aquell adagi: “no hi ha mal que per bé no vingui”, pot ser la gran oportunitat de saltar el mur i d'alliberar-nos de l'esclavatge a què, des de fa tres-cents anys, ens sotmet Espanya, car sigui qui sigui, dels candidats esmentats, qui esdevingui president del govern espanyol, és evident que tenim garantida la mateixa hostilitat dels darrers temps. Analitzant el perfil de Rajoy, com el de Rubalcaba o de Chacón, són semblants al de Zapatero. Són, com ho és el president, persones molt esclaves dels vaivens de les enquestes d'opinió, sense personalitat destacable i, totes tres, amb un concepte quasi idèntic del model d'Espanya on, per damunt d'altres consideracions més ideològiques, destaca la concepció borbònica de l'Estat (aquella promoguda per Felip V i el seu braç executor Gaspar de Guzmán, comte duc d'Olivares), la que va donar lloc, tres-cents anys enrere, al dissortat Decret de Nova Planta, que amb tanta efectivitat apliquen els dos grans partits de l'altiplà castellà, PSOE i PP, i els seus polítics. Decret de Nova Planta –per cert– ben aplaudit per una bona part dels ciutadans espanyols, que veuen amb bons ulls que avui també continuï aplicant-se a Catalunya i Euskadi.