La capitalitat de Barcelona

Jo trobo que Barcelona no necessita un alcalde que parli de papereres i poliesportius. Ni de crear llocs de treball –com si la gent fos curta i l'hi haguessis de donar tot fet–. La feina d'una capital és oferir oportunitats i transformar l'empenta d'un país en valors universals. Barcelona necessita un alcalde que elevi l'ambició dels catalans i posi la ciutat al centre del seu propi imaginari. Si Barcelona mai no s'ha acabat de castellanitzar és perquè no es veu subordinada a cap altra ciutat, per això sempre ha aturat els processos de provincianització abans no fossin irreversibles. Les ciutats fan els homes i els països. Fins i tot el gènere bucòlic i el tractor són invents de la ciutat. És molt còmode llegir en clau franquista l'arrambada que Madrid ha fet d'infraestructures i inversions, però ha estat una estratègia que donarà bons fruits a Espanya. Fins a la caiguda del Mur de Berlín, el benestar dels països depenia dels exèrcits i les burocràcies dels estats, però amb la globalització dependrà cada cop més de les xarxes culturals i comercials que les ciutats siguin capaces de crear. Barcelona necessita una política que reculli l'energia del país i la converteixi en el motor de referència d'un espai més gran. Si Barcelona no es pensa com Madrid, Londres o París, els catalans quedarem arraconats i haurem de marxar fora per trobar una feina que ens agradi. Al segle XVIII, la Guerra de Successió va estroncar les ambicions de Barcelona; al segle XIX, li van tallar les ales la Santa Aliança i l'assassinat del general Prim; al segle XX, va ser la Guerra Civil i la dictadura. Ara que el futur torna a passar per les ciutats no ens hauríem d'adormir.