Els intel·lectuals

Deia Norberto Bobbio que la feina de l'intel·lectual és posar fi a la separació que hi ha entre ell i la resta de la societat. L'intel·lectual, pel que s'afirma des d'algunes tribunes, és una figura en declivi, un poder derivat d'una superstició –la cultura– que la història, ara preocupada per coses més rendibles, s'ha encarregat d'abolir. Des que Julien Benda ens va parlar per primer cop de La traïció dels intel·lectuals que la literatura que s'ha fet sobre aquest tema ha estat abundosa, però sempre acabem allà mateix, amb el cant elegíac entorn d'unes figures –els intel·lectuals– que ja no tindrien cap pes en el món d'avui, tal com per exemple afirma Jordi Llovet en el seu últim llibre.

Benda defensava la figura de l'intel·lectual pur, l'escriptor que, més enllà de compromisos amb causes terrenes –la pàtria, la classe social, la riquesa de la pròpia comunitat– defensa uns valors anomenats clericals, és a dir, valors intangibles com la veritat, el bé i la justícia. El seu és un discurs que a la força ha d'incomodar els poders i els partits, el sectarisme més o menys exaltat dels uns i dels altres, tots els que no desitgen veure una crítica que els deixaria malparats sinó tan sols que es faci proselitisme i elogi de les seves proclames. L'intel·lectual hauria d'acabar, doncs, com Sòcrates, enverinat perquè el seu paper a la ciutat no satisfà ningú.

Curiosament, els que sostenen el declivi de la figura de l'intel·lectual –i del seu hipotètic poder i de la repercussió pública de la seva figura– no són altra cosa que intel·lectuals, escriptors, professors i altra gent de ploma. Pot ser que rere aquests laments, doncs, no hi hagi res més que ganes de desplaçar els intel·lectuals que sí que continuen sent influents, tot denunciant-ne la indigència o el desencert, les falsedats i l'escassa talla en comparació amb els grans intel·lectuals del passat. O potser el que es pretén és restaurar aquesta figura teòricament abolida, tot perquè s'enyora un poder que ara es voldria a les mans.

¿Realment, però, s'ha eclipsat la figura de l'intel·lectual? ¿Qui defineix o critica el rumb de les nostres societats? Vivim en democràcia. I això, la presa de decisions a través d'institucions que han d'actuar amb grans consensos o majories parlamentàries, tal vegada deixa poc marge d'incidència a l'intel·lectual clàssic, que encara sospira perquè les seves pensades –els seus ideals– tinguin un efecte més o més immediat en la realitat de les coses, sense haver de passar per òrgans decisors que les discuteixen, matisin o fins i tot tergiversin. Tot i així, el fet és indubtable; els intel·lectuals són escoltats, escriuen als mitjans de comunicació i participen a les tertúlies on una majoria social forja els criteris sota els quals aprèn a jutjar la seva realitat sociopolítica.

Vivim en un món cada dia més embolicat, laberíntic i indestriable. Tanmateix, això no hauria de ser una excusa per no intentar incidir i oferir una mica de llum clara. Josep Pla es reia d'aquells escriptors que ell qualificava de “propis dels temps de vaques grasses”, és a dir, els intel·lectuals que poden permetre's el descompromís, el refugi més o menys càlid en unes obres separades del món, elaborades fins i tot amb el menyspreu cap a la realitat, una realitat –una veritat– envers la qual ell va mantenir-se fidel –astutament fidel– fins a l'últim alè. Que fos un incondicional de la realitat catalana i dels valors que l'havien sostinguda, i no de cap ideal mirífic –vingués de l'esquerra o de la dreta– és el que no li saben perdonar certs sectors intel·lectuals, els quals encara demanen de l'escriptor que sigui el gall que anuncia una nova aurora.

És ben dubtós que els intel·lectuals no tinguin un poder ben visible. Dues de les idees més fecundes, comentades i provocadores de les polítiques internacionals de les últimes dècades tenen l'ascendència en dos intel·lectuals nord-americans: Samuel Huntington i Francis Fukuyama. El primer va parlar del “xoc de civilitzacions'” el segon de “la fi de la història”. Dues idees que han tingut un ressò fabulós, que fins i tot han obligat a pensar a través seu els que es mostren contraris a les seves tesis. Que siguin dues poca-soltades és indiferent: el que aquí ressaltem és que són dues idees provinents de dos intel·lectuals influents, i que els que combaten aquestes tesis no són sinó també intel·lectuals –per exemple Amartya Sen, o Tzvetan Todorov–, que amb les seves paraules marquen d'alguna manera el rumb de les societats, com ho fa ara mateix Stéphane Hessel. Al ritme del seu pamflet (Indigneu-vos!) bona part de la joventut d'Occident està sortint al carrer a demanar reformes que afavoreixin els seus interessos.

Davant d'aquest panorama, és més que arriscat parlar de la desaparició dels intel·lectuals de l'escena pública. Tal vegada puguem parlar d'eclipsi, és a dir, que sí que hi són, tot i que tapats per d'altres elements que ens impedeixen ponderar-ne la importància. A França, el filòsof Bernard-Henri Lévy pot haver tingut un pes decisiu a l'hora d'embolicar el seu país en la guerra de Líbia, a més d'haver esperonat els rebels a alçar-se contra Gaddafi, tot perquè els ha pogut assegurar que les forces armades d'Occident podrien acudir al seu socors.

Pensem, per últim, en la incidència dels intel·lectuals catalans en el relat independentista; una bona part de la nostra societat busca en els intel·lectuals els arguments amb els quals pensar la seva relació amb Espanya. De Salvador Espriu, i molt abans, i fins als intel·lectuals d'ara, que el catalanisme es vertebra entorn dels intel·lectuals.