No ets la Shakira

“Nena, a quin preu els tens?”, et pregunta una dona assenyalant uns volums de receptes. Li podries dir que no treballes de llibretera, que no saps cuinar i que, per desgràcia, tampoc ets cap nena. Però et sap greu donar-li un disgust i t'esforces per saber quant val el llibre que vol. Si et sabessis vendre millor, li hauries aclarit que ets una autora esperant caçadors de dedicatòries, i potser hauries aconseguit que comprés un llibre teu. S'imposa la paralitzadora fòbia social i la dona s'emporta el manual de receptes. Bon profit, doncs.

Durant l'hora llarga que passes a la parada de la Llibreria 22 de Girona, cinc o sis cops criden el teu cognom en veu alta i amb una alegria gens dissimulada. Et sorprèn que et coneguin tant, fins que entens que es refereixen al llibre que hi ha al costat del teu: el firma el nòvio de la Shakira, i a fe que t'hauria agradat compartir espai amb aquell tros d'home, però t'hauràs de conformar decebent els seus admiradors: no, no ets la germana d'en Gerard. De fet, podries ser la seva mare. Ja tens una edat i has viscut uns quants santjordis.

En Josep Maria Espinàs n'ha viscut 57 com a escriptor, però és el primer 23 d'abril que no passa a Barcelona. M'explica que li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, no pas en el sentit manelià de l'expressió sinó per culpa de la cua de cotxes que entraven a Girona a mig matí. La Rambla és plena com un ou. No sóc l'única que ha optat per un Sant Jordi descentralitzat. “Som a Camallera i ens venia de gust veure l'ambient gironí”, em diu l'escriptor Pedro Zarraluki, que aquest 2011 es mira la festa des de l'altra banda. La seva dona busca la novel·la de Javier Marías: “No sé si és el llibre que toca comprar avui, però és el llibre que vull llegir”. Un raonament que deu haver fet més gent: Marías es perfilarà al vespre com el número dos de vendes en castellà.

El mestre Espinàs ha vingut des de Figueres. “Els llibres han guanyat als anys: tinc 84 anys i he publicat 85 llibres”. Com cada Sant Jordi d'ençà que va dedicar un llibre a un mort, els suplicadors d'anècdotes fan recordar a Espinàs que una vegada va dedicar un llibre a un mort. Ves quina cosa: n'hi ha que triomfen fins i tot entre els difunts i n'hi ha que matarien per dedicar ni que fos un exemplar a un sol lector viu.

A la tarda firmes (és un dir) a Palamós. T'apallissa un autor local que es presenta com a “escriptoret a hores perdudes i exbaquetejador de timbals”. Ell mateix et consola: “Jugo amb avantatge, a mi aquí em coneixen”. Li compres el llibre, mig per no quedar fora de joc i mig perquè confies que el gest serà recíproc.