La primavera d'abril

El país viu aquest abril l'esclat de la primavera. I ja ho diuen a pagès: no hi ha mal any si l'abril és bo. Doncs nacionalment parlant, el nostre país presenta ara un paisatge nou, entre el groc de l'emoció, el verd de l'esperança i el vermell de la utopia. En el camí cap a l'emancipació nacional, l'abril ens deixa unes fites inesborrables. El procés de les consultes sobre la independència culminava el 10-A amb resultats espectaculars. La conversió de Jordi Pujol donava ales al moviment. Artur Mas declarava votar sí el 10-A a Barcelona (cosa que mereixia un titular impagable de Le Monde: Mas, primer president de la Generalitat independentista). La majoria de membres del govern també participaven en la votació alegal. Després, seguien una proposta de llei per la independència impulsada per SI, una ILP per un referèndum d'independència i l'anunci de constitució el 30 d'abril d'una Assemblea Nacional per a l'Estat propi.

I malgrat tot i al costat del discurs que vincula el moviment nacional català a l'exercici democràtic del dret d'autodeterminació, noves i velles veus reprenen el discurs deslegitimador des de tots els flancs. De forma més barroera o més sibil·lina, polítics, columnistes i tertulians reinventen relats antics sobre les maldats dels separatistes (feia anys que el mot semblava en desús), un espècimen que ja creien esborrat per obra de Franco, del postfranquisme i, per si de cas, de l'hegemonia absoluta del bipartidisme espanyol.

Algú haurà de fer el relat de relats de la nova ofensiva espanyolista contra el nostre abril. Trobarà peces antològiques de títols de premsa, declaracions de polítics, comentaris editorials i no editorials, que han envaït premsa, ràdio i televisió, confidencials i blocs, especialment després del 10-A, en un únic sentit: deslegitimar el dret a decidir. ¿És que hi ha diferència substancial entre les fal·làcies de Zapatero (En Barcelona sólo votó uno de cada 82!) y el titular d'ABC (La consulta separatista, un fracaso capital)? Sabíem que la caverna ultraespanyola busca d'entrada la desqualificació i l'insult dels nacionalistes catalans, sense distincions. Els exemples abunden. Però ara sembla que molts espanyolistes moderats també fan via cap a la caverna.

Ara bé, hi ha estratègies més subtils per desqualificar el moviment català d'emancipació nacional. Un vell recurs, utilitzat sovint per la gran premsa –de Catalunya o de fora– ha estat el silenci. Per exemple, ni La Vanguardia ni El Periódico dedicaven una sola ratlla en portada a la consulta, el mateix diumenge 10 d'abril: l'endemà, vist l'èxit, els dos diaris van rectificar. Un nou enfocament del relat dels progressistes i demòcrates de tota la vida, contraris a la independència, ve a dir: els independentistes existeixen, és clar, però només són un terç dels ciutadans de Catalunya. Els altres dos terços –un de federalista i l'altre autonomista– continuen sent majoria i sentint-se espanyols.

Per contra, el debat també ens deixa diagnòstics i pronòstics lúcids i valents d'intel·lectuals que ajuden a confiar en l'emergència de corrents d'opinió, no dic favorables a la separació, però sí almenys respectuosos davant l'exercici del dret a decidir. Citaré dos exemples emblemàtics tant per la categoria humana i intel·lectual dels autors com pel contingut dels seus articles. El constitucionalista Javier Pérez Royo raonava a El País (Giro soberanista,16-4-11) que la Constitució espanyola havia deixat definitivament de ser considerada com a pròpia pel nacionalisme català. I el sociòleg Manuel Castells parlava a La Vanguardia (La utopia independentista, 16-4-11) del procés cap a la independència de Catalunya com un horitzó que ja habita avui en la ment de molts catalans.

En definitiva, una cosa és certa: el debat sobre la independència de Catalunya s'ha instal·lat amb normalitat en l'agenda pública i en l'agenda política de partits i ciutadans, i no en fugirà fins al dia del referèndum.