La ‘bulla'
La bulla és un terme andalús típic de Setmana Santa que defineix la remor que fa una multitud quan es llança al carrer a esperar un paso sacramental. La bulla és entusiasta, de bon rotllo, no importa que en un revolt del seguici coincideixin dos cotxets amb nen, un grup de iaies assegudes en un tamboret i una fila índia de turistes passant pel davant, mentre arriba la banda municipal secundada per la troupe de nazarenos del Gran Poder. Ni una mala paraula, ni cap crit, destorba el fervor de cara a la galeria. La litúrgia entesa com a espectacle viu té molta importància a Sevilla. Ho veus en el look de la gent i en la moguda de sastreria eclesiàstica que llueixen els figurants de la Jesuscrist Parade. Però aquest any els déus s'hi han girat d'esquena i han enviat una tempesta persistent que ha batut el rècord Guinness de la frustració. La pluja s'ha barrejat amb els plors. L'encarregat de la taberna diu cierra caja y la cuenta de todos, que nos vamos pa casa, que hoy no sale la Macarena. Cent quaranta anys sense suspendre la madrugá per motius meteorològics, la darrera va ser per la Guerra Civil. Però la festa continua, la setmana que ve la tierra de María Santísima canviarà l'hàbit de cofrare pel traje de faralaes, que arriba la Feria d'Abril i després el Rocío. I així fins la velá de Santa Ana, que obrirà la porta d'un estiu plàcid a Matalascañas. Algú ha dit crisi?
