Equivocació

Que tothom s'equivoca, amb més o menys freqüència, és una afirmació complicada de rebatre, tot i reconèixer que fent-la em puc equivocar. A partir d'aquí hi ha tres elements a analitzar. Un el situem en l'origen i els altres dos en les repercussions. El que afecta la gènesi de l'errada és si es produeix amb o sense voluntarietat (i això difícilment ho pot saber ningú més el que l'ha comès), tot i que també es podria debatre si una equivocació intencionada es pot considerar una equivocació. Els altres dos factors que rauen en les conseqüències de l'equivocació són, un, la seva dimensió (aquí no ens referim a desenllaços irreversibles ni greus, sinó a efectes a petita escala, quotidians), com afecta el mateix protagonista i terceres persones; i l'altre, quina reacció experimenta l'autor quan constata que ha errat. I és en la reacció davant d'aquesta equivocació que té l'oportunitat de demostrar sinceritat, humilitat i valentia per assumir-la. Perquè aquest és un procés que, més enllà de projectar una imatge determinada cap a l'entorn i principalment els afectats, ens situa en un procés de revisió interna. A analitzar com som, si ens agradem a nosaltres mateixos i si no és així decidir com volem ser. Però afrontar aquest pas no és senzill perquè suposa fer-nos preguntes les respostes de les quals potser no estem preparats per assumir. Deu ser per això que costa tant ser condescendent i comprensiu amb les errades dels altres (amb tendència a magnificar-les). Perquè és més fàcil veure els defectes dels altres que els nostres.