Amb aquella alegria
Mals professionals
N'hi ha que sostenen de bona fe que José Mourinho és un gran professional. Ell també ho diu, tot i que el portuguès ja no té credibilitat ni entre els madridistes. La professionalitat és això? Segur?
Un fals Fèlix Millet (l'autèntic està en llibertat com tu i com jo, però juraria que amb més comoditats que tu i jo plegats) es presenta a Twitter com a “estafador professional”. La premsa parla sense manies de “lladres professionals” per referir-se als qui no tenen altra feina que assaltar pisos o robar carteres. Els membres de bandes criminals especialitzades a atracar bancs podrien posar al currículum que són “atracadors professionals”: ningú els ho discutiria. I, com a professional de l'extermini, Adolf Hitler es mereix un deu: matrícula d'honor.
En un article del 2003, Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano ja abordaven aquest significat de l'adjectiu professional, deslligat de tota connotació moral. Sembla que la competència tècnica es justifiqui per si sola, amb independència de la finalitat. “Així, doncs, un assassí (i més encara un assassí a sou) que elimina algú i aconsegueix escapar de la justícia seria un excel·lent professional”, concloïen Castiñeira i Lozano.
Un professional és, en efecte, una persona competent en l'exercici d'una activitat. Però aquesta activitat només hauria d'estar justificada si contribueix al bé social, si és èticament correcta. Resulta xocant que qualsevol delinqüent (des del carterista del metro fins a l'aprenent de Bernard Madoff) pugui presumir de professionalitat. El tòpic “bon professional i millor persona”, que sovint es diu en clau irònica, permet deduir que hi ha bons professionals que són males persones. Convindria que desconfiéssim i ens allunyéssim d'aquests individus, per una qüestió de principis o, si més no, per pura supervivència: tractar amb mala gent sempre acaba sent un mal negoci.
Defensar la professionalitat des de l'amoralitat ens pot dur a defensar l'escriptor tècnicament bo que publica articles de contingut difamatori, misogin, racista o feixista. Com si la forma es pogués aïllar del fons. Com si fos possible l'estètica sense ètica. El fi potser no justifica els mitjans ni quan el fi és objectivament bo, però trobo mil vegades més immoral (suposant que es puguin establir graus d'immoralitat) recórrer a uns mitjans impecables per assolir un objectiu pervers.
Defensar la professionalitat des de l'amoralitat també ens pot dur a defensar el metge o treballador sanitari mancat d'humanisme i d'humanitat, que prescriu o administra fàrmacs al pacient com el sabater que adoba unes sandàlies o com el tècnic que arregla un ordinador. Per molt que la dosi de medicament sigui l'adequada, no és això el que desitjaríem si els malalts fóssim nosaltres. Aquí hi ha en joc la moral i, sobretot, la salut. És a dir, la vida.
