‘Deucentisme' i 'deucentistes'

Hi ha una diferència notable entre el plantejament dels modernistes, els noucentistes i el recent deucentisme que avui bateja i fins i tot prova de descriure (a pinzellades) el conseller Ferran Mascarell: si el modernisme i el noucentisme van ser moviments impulsats, ideats i batejats inicialment per artistes, intel·lectuals o arquitectes que s'identificaven sota un estil mínimament comú, el deucentisme té (de moment) un impuls bàsicament polític. Llegint i escoltant els plantejaments de Mascarell s'endevina, és clar, la voluntat de traslladar a les arts i a la cultura la responsabilitat, compartida, de definir els trets comuns de la nostra era. I també és cert que al darrere o al costat de plantejaments i actituds artisticoculturals com el modernisme o el noucentisme (però també el Quattrocento o el Cinquecento) hi hagué sempre, tard o d'hora, política i polítics. Art i cultura no són Olimps aliens a allò públic, i per tant tampoc no és dolent que la iniciativa del debat sorgeixi d'un polític o de diversos polítics: sobretot quan les arts, més disperses que mai, ja no saben anar gaire unides en res.

Si els Modernistes van aparèixer a finals del XIX (Art Nouveau fou el nom emprat a França i a Bèlgica), va ser com a reacció conscient o inconscient al positivisme i el realisme: s'invocà la natura, la bohèmia, la irregularitat, el romanticisme... Maragall, Rusiñol, Gaudí, Granados. Política? I tant: l'art va reflectir una actitud social i intel·lectual, una efervescència dels sentiments i de l'alliberament creatiu, del liberalisme, del nacionalisme, de la pàtria cultural, de l'espontaneïtat. I el noucentisme, per la seva banda, fou la reivindicació de l'ordre, el classicisme, la raó. Seny contra rauxa i pensament sobre el cor. Un moviment, d'altra banda, més genuí català: menys internacional. Carner, Ors, Clarà. I la política? Comença amb la creació de Solidaritat Catalana el 1906 i acaba amb el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923: és a dir, Mancomunitat. Catalanisme ordenat, pragmàtic i constructiu. Pedres i plànols i biblioteques.

I bé: més enllà d'això, què? Hi ha vida després de la rauxa i el seny, del sentiment i de l'ordre? Què podem proposar ara, més enllà dels previsibles “seny arrauxat” o “rauxa assenyada”, més enllà de la filosofia Guardiola? Què aportem com a actitud nova, quin plantejament artístic compartit, quin plantejament polític? Mascarell no pretén respondre aquestes preguntes però sí que pretén que ens les formulem. Puix que parla deucentista, vejam què diu: afirma el conseller que el deucentisme hauria de basar-se en la recerca d'un “Estat eficient”. Un concepte molt polític, que ens convida a pensar si Pujol va tenir un estil més noucentista (seriós, constructiu) i el tripartit més modernista (improvisador, sentimental), però en cap dels dos casos prioritzant la pregunta sobre l'eficiència del nostre sector públic. No està malament per començar.

Des del punt de vista polític, m'atreveixo a aportar alguna cosa al debat: segurament no hi haurà eficiència de l'Estat si aquest no és propi. Segurament no es podrà evitar que el deucentisme polític sigui el marc intel·lectual d'una propera (quatre, sis, deu anys) proclamació d'independència. No crec que això es pugui eludir ni evitar, ni crec que depengui només dels polítics, ni crec que això exclogui gaire ningú, ni tan sols els (il·lusos) federalistes: es tracta d'un moviment social ja imparable que no és patrimoni de manifestants i activistes, sinó que ja ha penetrat dins l'actitud i el pensament dels catalans “normals”, de cada dia, no polititzats. El deucentisme serà sobiranista, afirmo jo (i fins i tot crec que insinua Mascarell), o no serà. No hi ha volta de full i aquest, sí o sí, serà el denominador cada vegada més comú.

Des del punt de vista artístic, costa més trobar un nexe. Tal vegada la tan somniada internacionalització de la creativitat actual catalana, però això és més una obligació de mercat que un estil característic. Què som? Monzó? Sànchez Piñol? Barceló? Bofill? De tot una mica? Hi ha alguna possibilitat de trobar-hi un nexe comú? Tal vegada sigui una mirada universal, flexible, interdependent, amb arrels però sense lligams? Jo no ho sé. Però si així fos, no seria gens estrany: esdevenir un estat és justament el contrari de fer-nos petits o de tancar-nos. L'art donaria la raó i la mà, de nou, a la política que vindrà.