Wojtyla

Estaria bé dir que l'espectacle que ens ofereixes de difunt és més descoratjador i tot que el que ens vas oferir de viu. Ara el teu successor, Benet XVI, t'ha beatificat i, com correspon als temps que corren –que corren ràpid– ho ha fet en un tres i no res, no fos cas que perdéssim l'ocasió de twittejar amb fruïció al llarg del procés. Ja ho deien, ja, que eres un home del teu temps, adaptat al llenguatge de masses i als anhels de la gent jove.

La closca de la modernitat, encarnada en aquella gàbia tecnològica amb què et movies, el papamòbil, la vas tenir sempre molt clara. Com també és veritat que la vas usar, la rabiosa modernitat, per exportar els valors de l'Església més regressiva. Ara t'han fet beat, i tot plegat fa una olor de resclosit que espanta, amb la monja Marie Simon passejant agraïda un flascó de la teva sang perquè, diuen, la vas curar del Parkinson i això prova les teves arts miraculoses.

És que hi ha algú, Joan Pau II, que tot això s'ho cregui encara? Si jutgem pel milió de persones que aclamaven la teva beatificació i el tapís kitsch que t'han teixit per al moment, hauríem d'admetre que sí. Però ja sabem que multitud no vol dir sempre suport, i molt menys vol dir certesa. Haurem de convenir que modernitat i progrés no són a la força sinònims. I que de nou les reformes del Vaticà van avall, escapant a la raó i a la modèstia, empeses per un riu de rituals i de santedat. Per cert, em cal una explicació: per què hem de beatificar un sant? Vull dir un Sant Pare...