Com perdre el temps

L'1 de maig, dia mundial del treball, ha caigut enguany en diumenge. L'any vinent, el 2012, cau en dimarts. Aquest atzar cronològic, aquesta pura casualitat, provocarà milers de milions d'euros de diferència comptable –recordem que la celebració té un abast planetari– entre l'1 de maig de 2011 i el de 2012. No dic guanys ni dic pèrdues, perquè el càlcul és més incert del que sembla: el turisme continua sent la primera indústria del món i l'any que ve per aquestes dates hi haurà un immens pont que, si més no als països desenvolupats, generarà desplaçaments massius (amb les seves corresponents pernoctacions, compres, etc.). També ho podem observar des de l'angle invers, evidentment: un 1 de maig que cau en dimarts implica, a nivell universal, la pèrdua de bilions, amb b de bestiesa, d'hores de treball. En definitiva, no estem parlant d'una anècdota qualsevol, sinó d'una cosa molt important. El tema de l'1 de maig, en tot cas, és anecdòtic: la nostra relació anòmala, i fins i tot irracional, amb la gestió del temps és molt més profunda. Si cito l'exemple de l'1 de maig és perquè va passar fa només un parell de dies.

Les persones no podem controlar els terratrèmols ni els tsunamis, ni som capaços de decidir quan un volcà entra en erupció o on ha de caure un llamp. En conseqüència, les múltiples pertorbacions que causen aquests fets són tan lamentables com inevitables. En podem gestionar bé o malament les conseqüències però, en si mateix, el fenomen escapa al nostre control. La distribució que fem del temps, en canvi, depèn íntegrament de la nostra voluntat. Faig aquest afegitó una mica ximplet perquè encara hi ha gent que parla dels horaris o de les festivitats amb el mateix to d'inexorabilitat amb què ens podem referir a les lleis de Newton o als cicles de la Lluna. Doncs resulta que no: si guanyem –o perdem– diners per culpa del calendari, o si fem horaris manifestament absurds i fins i tot contraris a les normes elementals de la salubritat és perquè ho hem decidit així.

L'any 1942, l'Espanya del general Franco va decidir canviar l'hora que li pertocava per situació geogràfica –és a dir la de l'extrem occidental d'Europa: la mateixa que encara té Portugal, per exemple– i adoptar l'alemanya. A aquest fet s'hi va afegir la necessitat de conciliar un horari per dinar i sopar per als milions de persones que durant la postguerra havien de fer dos treballs per a poder sobreviure dignament: l'única opció plausible era fer un àpat cap a les tres de la tarda, en uns casos, i cap a les deu de la nit en uns altres. La majoria de restaurants, fondes, etc., es van adaptar a la nova situació, que no tenia res a veure amb la de les zones rurals on l'horari solar encara prevalia (l'agricultura no permet fer determinats trucs). Al cap d'uns anys, aquell canvi conjuntural es va normalitzar artificialment. Tal com va passar als anys vuitanta amb la invenció de la “cuina mediterrània”, algú es va treure de la màniga un apòcrif “horari mediterrani”. De la mateixa manera que la “cuina mediterrània” consisteix bàsicament a negar la centralitat del porc o dels fregits a Mallorca o a Còrsega, l'“horari mediterrani” consisteix a negar que a les zones rurals del país la gent sempre ha menjat en hores més raonables que les de les grans ciutats. Vull dir, en definitiva, que no som exactament davant d'un malentès, sinó d'una certa mandra a corregir-lo. Tothom sap que dinar a les tres o a quarts de quatre, o sopar a les deu o fins i tot a quarts d'onze, porta a dur una vida absurda i a tenir un dels nivells d'improductivitat més baixos d'Europa. Tothom sap igualment que aquests horaris demencials no permeten la conciliació de la vida professional amb la familiar, ni deixen un marge clar per al lleure, ni són bons per a la salut. Canviar no costaria gens, però... quina mandra, oi?

Sempre he estat contrari a resoldre problemes a còpia de sobrelegislar o de fer normes que envaeixen la vida privada de les persones. En aquest cas concret, però, no es tracta de fer lleis, sinó d'anul·lar-les. Tenint en compte que el problema arrenca d'una decisió improcedent duta a terme per la dictadura franquista l'any 1942, una nova disposició legal hauria de substituir l'anterior. Es tractaria, d'una banda, de tornar al fus horari que pertoca, i d'una altra de recordar que ja no estem a la postguerra i tenir la possibilitat de dinar en hores biològicament més normals. Els beneficis d'aquest canvi serien immensos, fins i tot a curt termini.

A banda de l'ús manicomial dels calendaris o dels fusos horaris, hi ha una altra manera de perdre –i, sobretot, de fer perdre– miserablement el temps: la impuntualitat. Fins que aquesta actitud no estigui estigmatitzada socialment, com passa en qualsevol país de l'Europa avançada, no farem gran cosa. A molts carallots això també els sembla molt “mediterrani”. Potser si quan fan mitja hora tard se'ls descomptés una jornada laboral sencera la cosa ja no els semblaria tan “mediterrània”. El problema és que hem arribat a considerar la puntualitat com una actitud gairebé neuròtica i, simultàniament, ens fem un tip de riure les gràcies a la gent que ens fa perdre el temps (sabent que ens està fent perdre el temps, expressament). Una persona impuntual hauria d'estar al mateix nivell que una persona que es fa pets en un ascensor o que es furga el nas enmig d'un dinar: és un maleducat que amb la seva actitud perjudica la qualitat de vida d'altres persones. Deixem de perdre el temps, doncs? O potser ens fa mandra?