Adéu, Joan XXIII

Avui fa vuit dies, Joan Pau II va ser beatificat pel seu successor i delfí Benet XVI. Tractant-se de papes, i no de reis, cal dir d'entrada que són raríssims els casos en què el successor en el soli ha beatificat el seu predecessor immediat. El mateix sistema impedia aquesta possibilitat. Basti recordar que l'últim cas va tenir lloc 1.000 anys enrere. La gent, això, possiblement no ho sap. I pensa que tot és normal. I de normal, no en té res. Per fer-ho possible s'han hagut de canviar les regles de joc. I mai més ben dit, ja que actualment els processos de canonització s'han convertit en un joc d'interessos creats. Avui per tu, demà per mi. Escrivá de Balaguer, el fundador de l'Opus Dei, va pujar als altars en un tres i no res. El temps que Joan Pau II va necessitar per tancar els ulls als jesuïtes del pare Arrupe, i al seu vot d'obediència al papa, i obrir-los als numeraris de l'Opus, i al seu vot de fer números en favor del papa. Vostès ja saben que canviar de vot és ben fàcil. Doncs bé: canviar les regles de joc de les canonitzacions, també ho és. Joan Pau II, com aquell qui res, va suprimir “l'advocat del diable”, el qual, encara que no ho sembli, tenia la sagrada missió de separar l'or de llei de la virtut, de la quincalla. Llegeixin, si encara no ho han fet, la magnífica novel·la de Morris West L'advocat del diable, i sabran de què parlo. La seva era una missió molt cartesiana. El dubte metòdic per arribar a la certesa. Però, com que de certeses Joan Pau II en tenia per donar i per vendre, va prescindir de “l'advocat del diable”, argumentant que amb un n'hi havia de sobres. Mentre que de sants, beats i màrtirs, l'Església del postpostconcili n'anava una mica escassa. I Joan Pau II ho va arreglar en un tres i no res. I mai més ben dit, ja que amb els sants que va fer Joan Pau II va passar el mateix que amb les cireres, que n'estires una i te'n segueixen tres. Al final ja eren tres-centes. En això, com en tot, Joan Pau II va batre el rècord: va vestir més sants ell que tots els seus antecessors. Podria ser perfectament el patró dels sastres.

I ja que parlo de patrons, cal que hi afegeixi el canvi efectuat per Benet XVI, immediatament després de pujar al soli, ja que també afecta el patró. Si fins aleshores calia esperar un mínim de sis anys abans no es pogués incoar una causa de beatificació, a partir de Benet XVI, i en previsió dels mèrits contrets pel seu predecessor, va suprimir els sis anys pel “com més aviat, millor”. No és exactament el “tot s'hi val”, sinó que, tractant-se d'un papa com Joan Pau II, que s'ho val tot, no valia la pena esperar sis anys per incoar la causa, sinó que, per alguna causa, era millor incoar-la de seguida, de manera que, al cap de sis anys, com a màxim, ja estigués beatificat. I així ha sigut. Ha superat en dos mesos el rècord que tenia la mare Teresa de Calcuta. Ni fet exprés. I ha sigut casual.

Igual de casual que la simetria que guarda la beatificació de Joan Pau II amb la de Joan XXIII. Joan Pau II va ser papa durant 26 anys i escaig. I malgrat que són molts, i que analitzar-los tots, un per un, demana temps, transcorreguts sis anys d'ençà de la seva mort, ja ha sigut beatificat. Mentre que, en el cas de Joan XXIII, és al revés: va ser papa només sis anys, i no fou beatificat fins al cap de 26. Ni fet exprés. Segur que no? Pot ser casual, una simetria tan asimètrica?

Abans que casual, el tema és prou interessant per parlar de causalitat, més que de casualitat. Hi ha una causa que explica el perquè d'aquesta asimetria tan simètrica. Joan XXIII va tenir la “mala idea” de convocar un concili ecumènic que ha passat a la història com el més gran i modèlic de tots els concilis que s'hagin celebrat mai en l'Església, i se n'han celebrat més d'un centenar. De tots, però, només un va ser vertaderament democràtic, i aquest va ser el convocat per Joan XXIII, el Vaticà II, el concili que va despertar grans expectatives a tot el món, ja que els bisbes presents, un total de 2.500 arribats dels cinc continents, tingueren per primera vegada en l'Església veu i vot. Per primera i última vegada, ja que després, superat el primer ensurt del lògic guirigall que es va crear, mai se n'ha tornat a parlar. Beatificant Joan Pau II s'ha beatificat el gall que va posar fi al guirigall del galliner. Com la millor manera de dir, amb el permís de tots, que aquí no ha passat res: adéu, Joan XXIII.