Països Catalans!

Vagi per endavant que servidor és conscient de les dificultats de sumar prou massa crítica a les Illes i molt especialment al País Valencià. Tant ho sé que en algun moment havia tingut la temptació d'exercir de regionalista principatí i abandonar a la seva sort el front meridional i insular. O d'assumir un paper homònim als dels generosos mecenes que neden en l'abundància i que ventilen la seva consciència creant fundacions i ONG dedicades a les causes més sensibles.

Aquesta ha estat la manera de fer, històrica, del nacionalisme d'ordre, de CiU, centrant-se en les quatre províncies –i ni un pam més enllà– i netejant-se la consciència esquitxant quatre rals per ací i quatre més per allà. És la màxima de no complicar-se la vida i de no interferir en els assumptes propis d'altres comunitats autònomes, fent seva una màxima de l'espanyolisme, tot sigui dit de pas. Això dels Països Catalans, per aquesta gent, és una nosa. Només evocar la paraula, en la seva presència, ja els agafa maldecap. Els més cínics ho despatxen amb alguna banalitat i una invocació a ser pràctics. Però és que moltes vegades he comprovat com algun valencià o mallorquí còmodament instal·lats a Barcelona es fan ressò d'aquest discurs. L'altre dia en llegia un disparant contra les candidatures d'ERC a les Illes i el País Valencià. I confesso que em van caure els collons a terra. Primer, per ignorar supinament l'esforç fet a les Illes per l'esquerra nacional per congeniar una candidatura amb el PSM, del tot menystinguda pels antics aliats de CiU. Segon, és que si tenim vocació nacional bé ens haurem d'implantar a tota la nació, no? És d'una lògica colpidora. Paper més galdós ha fet algun valencià, en línia amb el nacionalisme d'ordre, que obstinadament ha demanat des de les seves talaies fulminar Esquerra al País Valencià (i per extensió a tot arreu) en favor dels aliats de CiU, el Bloc, que si ens descuidem ja haurien renegat fins i tot de les Normes de Castelló. I en aquest cas, amb manifesta mala llet, en atribuir una responsabilitat a uns –davant la dificultat de superar el llistó del 5%– on només hi havia el fracàs d'altri.

Mirin, senyors, es pot estar o no pels Països Catalans. Però evitem de tocar els nassos i no oblidem que, com brillantment manté el valencià Ferran Garcia-Oliver: “Catalunya no és el problema, mai no ho ha estat. És Espanya amb tota la seva artilleria mediàtica, constitucional i estatal la qui ens condemna a l'abjecta subalternitat”.