Badalona com a incògnita

Badalona és el banc de proves del Partit Popular, tant a nivell de Catalunya com de tot l'Estat, per comprovar si sacsejar demagògicament els problemes derivats de la immigració és rendible políticament a l'hora d'aconseguir alcaldies. Des de l'any 2002, el regidor badaloní Xavier García Albiol ha fet del rebuig a la immigració, a l'obertura de centres de culte i de la difusió de dades distorsionades sobre els ajuts que reben, el seu discurs monotemàtic. I durant la passada campanya i precampanya de les eleccions catalanes, amb el suport d'Alícia Sánchez Camacho, va posar Badalona a l'epicentre de la crònica política.

Així va fer venir una eurodiputada francesa a la recerca d'inexistents assentaments de gitanos romanesos, quan l'únic que hi ha a Badalona són una cinquantena de pisos sobreocupats per persones d'aquest col·lectiu, en comptes dels cent cinquanta que hi havia fa uns anys. Una cerca d'assentaments i barraques que si s'hagués fet a Madrid, on el seu partit governa, sí que n'hauria trobat, i moltes, a barris il·legals com ara la Cañada Real.

Després Sánchez Camacho va dir allò que, durant els anys que Jordi Pujol va ser president, es va fer venir magribins en lloc de llatins per evitar que la llengua espanyola entrés a Catalunya, afirmació que, feta per la senyora Camacho, que va ocupar diversos càrrecs en el Ministeri de Treball, no es pot atribuir a la desinformació, sinó a la mala fe. Si a Catalunya va venir molta immigració magribina els anys vuitanta i noranta era, senzillament, perquè aquí hi havia més demanda de mà d'obra i molts africans s'instal·laven sense papers a Catalunya, en trobar-se la porta barrada a la Jonquera. Quan van arribar de cop els llatinoamericans, també sense papers, a partir de l'any 2000, es va distribuir per tot l'Estat, però aquí ja teníem un nombrós col·lectiu magribí. I no es va començar a poder portar immigrants amb papers per satisfer la demanda del mercat fins al període del ministre socialista Jesús Caldera. Fins llavors, com sap la senyora Camacho, que tenia càrrecs en el Ministeri de Treball, la contractació en origen no funcionava, tret, potser, de la dels temporers agrícoles.

S'ha de dir, però, que part de l'èxit electoral de García Albiol es deu, com va passar també a Vic en les passades municipals amb Plataforma per Catalunya, a un cert descrèdit de les forces polítiques que governaven. A Vic, Anglada va aglutinar part del desconcert de molts electors pels enfrontaments a CiU que va fer que a dos mesos de les eleccions encara no tingués candidat i, també, per les picabaralles públiques dins d'ERC i el PSC. A Badalona, els enfrontaments històrics entre sectors del mateix PSC, que s'arrossegaven des de l'any 1999, quan l'exalcalde Joan Blanc es va presentar per una altra sigla, i van continuar en els mandats posteriors, van tenir el moment més dur en les passades municipals, quan el PSC va perdre catorze mil vots, que van coincidir, gairebé matemàticament, amb l'augment de l'abstenció.

Per més que García Albiol faci temps que aventuri que serà la força més votada el 22 de maig, en les eleccions catalanes del novembre la sorpresa la va donar a Badalona CiU, que va sorprendre amb 29.914 vots, enfront dels 19.155 del PSC i els 14.770 del PP, cosa que fa que no només l'alcalde Jordi Serra i el popular García Albiol creguin que poden ser el proper alcalde, sinó que el convergent Ferran Falcó també es proposa per presidir un govern municipal. I el que crida l'atenció, si ho comparem amb el discurs de campanya de les catalanes, és que el PP de García Albiol i Sánchez Camacho no hagi sacsejat gaire aquests dies la qüestió de la immigració. Sembla que és perquè a Madrid o València, on governen i afronten com poden aquest fenomen, no hi acaben d'agradar algunes de les propostes de García Albiol i prefereixen que un cop ha sembrat el seu discurs, estigui més callat del que és habitual, per no perjudicar-los amb titulars en els telenotícies estatals, fins a veure quin resultat electoral li dóna.

Pot ser que la llista de García Albiol sigui la més votada, però això no significa que pugui tenir majoria per ser alcalde. I aquí és quan el que passi a Barcelona pot acabar decidint qui serà el nou alcalde de Badalona. Així, si Xavier Trias guanyés i necessités els suport actiu o passiu dels regidors del PP per ser alcalde, podria forçar els convergents badalonins a donar suport a García Albiol, per més que el discurs sobre immigració dels convergents Ferran Falcó i Josep Pera estigui als antípodes del popular.