Pigmalió

Han sortit publicades les Cartes a Mercè Rodoreda, les cartes que l'escriptor Armand Obiols va escriure durant trenta anys a la gran novel·lista i companya sentimental seva. A mi aquest llibre em fa una mica d'ànsia, perquè la relació d'aquestes dues persones va ser anòmala, plena de vicissituds, esperes, trobades i separacions... Un patiment, segur. Però també em fa una mica d'ànsia perquè la figura del Pigmalió –és el que diuen que va ser l'Obiols per a la Rodoreda– no m'acaba de fer el pes. Que jo sàpiga, els Pigmalions coneguts sempre són homes i les Elizes (llegiu el Pigmalió de B. Shaw) sempre són dones. En el cas de l'Obiols, va ser un gran crític de l'obra de la seva companya però ell va escriure molt poc: buscar l'excel·lència el devia paralitzar. Però tot i això aquest llibre s'ha de llegir perquè la Rodoreda és una gran escriptora que va escriure en la nostra llengua obres imprescindibles.

Sí, les cartes estan en decadència, i perquè no es perdin del tot i la gent, sobretot els joves, trobin el gust i la motivació d'escriure'n, els Amics de la Unesco de Girona fa anys que han inclòs amb encert les cartes manuscrites en el seu cartell de premis. Com que només s'aprèn a escriure llegint, i només s'aprenen els mecanismes de les obres literàries fixant-se en altres obres, era evident que els escrivents més joves havien llegit poques cartes en sa vida. Potser no n'havien rebut mai cap. Hi havia textos que eren instàncies, redaccions, resums de Viquipèdia, però cartes, allò que és un escriu per comunicar a un altre no tant una notícia com un sentiment o un estat d'ànim, allò que sempre és una pregunta que vol una resposta... cartes, dic, ben poques. Perquè una carta o és íntima o no és res. El tema d'enguany tampoc hi ajudava; tocava parlar d'Els boscos i, és clar, escriure a un bosc no és gaire natural. Però cal insistir-hi i n'han d'aprendre. Estaria bé que pares, avis o padrins –els hem de buscar feina, als padrins!-, els n'escrivíssim alguna. Quina sorpresa que tindrien! Fa tanta il·lusió, rebre un sobre amb el teu nom escrit a mà! No hi ha res més personal, més únic. A dins hi pot haver mil històries, mil seduccions. Això sí que fa somniar.