Capitalisme social

Isidre Fainé, el president de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, va definir així –capitalisme social– la raó de ser de l'entitat. A partir d'ara l'activitat financera de la primera empresa catalana es durà a terme a través d'un banc filial –Caixabank–. Un banc, una societat anònima de naturalesa mercantil –o sigui capitalista–, estarà a les ordres i farà el que li mani el seu accionista majoritari, que és una entitat no mercantil, de naturalesa fundacional.

Em vénen preguntes, més que respostes, a l'hora de comentar l'expressió del president de La Caixa. És contradictòria? Es pot ser capitalista i tenir sentit social a la vegada? Dit d'una altra manera, més entenedora: la solidaritat –el bé comú, com es deia abans– és compatible amb una bona gestió i amb els beneficis mercantils? O encara una pregunta que va més lluny en la intenció: si fóssim millors –més solidaris, més bondadosos, menys egoistes– l'economia aniria millor?

A casa nostra les principals entitats financeres són les caixes i els bancs. Els bancs, com totes les entitats mercantils, estan al servei del personal que hi treballa, dels clients i dels accionistes. Aquests són els propietaris i els que decideixen. Les caixes d'estalvi, per la seva estructura fundacional –propera a les fundacions–, són entitats financeres que han de servir el personal, els clients i la comunitat del territori on actuen. Aquest tercer i darrer servei el duen a terme aplicant una part dels seus beneficis a l'anomenada obra social, mentre que la resta es destina a reforçar els fons propis.

Les caixes de propietat pública no són qüestionades. Ho són, en canvi, les caixes que es mantenen en mans privades. Hi ha el sentiment general que l'altruisme i la generositat corresponen a l'òrbita pública o bé a les fundacions, creades mitjançant donacions. Però no s'entén gaire que es pugui fer compatible el negoci amb l'obra social. D'aquí ve la meva pregunta sobre si l'expressió capitalisme social era contradictòria. Els mercats internacionals han demostrat sobradament que no creuen gaire en les entitats financeres que manifesten sentiments de solidaritat i de bondat per part dels seus gestors. Creuen més en les que treballen només en profit propi que no en aquelles que pretenen ajudar els altres, a part de si mateixes i els clients. La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona ha superat aquesta opinió, gràcies al seu extraordinari potencial econòmic, però no hi ha gaires caixes com aquesta.

No estic posant en dubte la legalitat i la correcció de les societats anònimes i dels bancs en particular. Però l'economia moderna ha d'aprendre a valorar les caixes d'estalvi ben gestionades. La mala gestió pot afectar tant una empresa generosa i solidària com una que només busca el benefici màxim per als seus propietaris. I els mercats han demostrat sobradament que no són eficients a curt termini, ni tan sols racionals. I el món està en una cruïlla perillosa en la qual ha de revisar les regles que regeixen els principis econòmics, massa egocèntrics.