Karl Marx Revisited

Hem celebrat el dia del treball amb un atur de cinc milions, en un país d'Europa que, en eleccions, amaga el seu president: Obrer amb títol. Per despistar tampoc ens cal parlar de Sálvame de Luxe o el Príncipe Mou. Aleshores, proposo un viatge al predecessor de tot plegat.

Tinc dues coses en comú amb Karl Marx: preferència per un barri com Hampstead Heath i una targeta de lector de la British Library; potser en trobaríem alguna altra, com l'admiració per Balzac; però no gaire cosa més. En la meva joventut no hi va haver manera d'endrapar la roda de molí anomenada comunisme. Cap prejudici, només que, a l'igual que ara, la roda grinyolava. Canvis de nom continuats, actualment és diu esquerra o forces de progrés; però el mot hauria quedat desvirtuat per la seva manca d'eficàcia a l'hora de fer treballar. Reviure Marx no ens servirà de gaire, però l'exercici és recomanable per trobar alguna sortida de l'atzucac en què està, sobretot, la democràcia com a teoria política.

Das Kapital va tardar vint anys a escriure'l; publicat el 1867, ningú li va donar cap importància. Després de la seva mort va començar el camí i la seva influència per a pensadors, escriptors i revolucionaris, arreu. Primer, George Bernard Shaw, i continuà amb Lenin, tot canviant la direcció de la història del segle XX. Si l'hagués de definir com un tractat d'economia, em quedaria molt curt, és més aviat una vasta novel·la gòtica, en la qual els seus herois pateixen l'esclavatge del monstre que han creat: el capitalisme. Cal remirar la vida d'aquest home que es dedicà a definir la “bestia negra” dels treballadors; un cop hem constatat que aquesta no està pas morta, sinó ben viva i reviscolant-se cada migdia en els fons de inversió i pels mercats.

Marx va gaudir en la insularitat britànica. Fou un mestre de tirar la pedra i amagar la mà, rebé l'ajuda d'Engels, que era el seu mecenes, alimentà la família del crític del capitalisme amb els guanys de les seves fàbriques de cotó, a prop de Manchester. Els Marx van viure de caritat, perquè Karl no va voler treballar fix enlloc, com a obrer. Va sobreviure amb Engels i el suport de dues dones: la seva esposa Jenny, nascuda baronessa de Westphalen, i la criada Helen Demuth, de qui va tenir un fill il·legítim. Mai no va voler entendre que “el mercat” podia fer feliç els treballadors més enllà de l'alienació. No estic segur que el traïssin les seves idees, sinó el natural despreniment que tenia, com a bon romàntic, de les coses materials. Ara bé, sabia que ell canviaria el curs de la història –i així ho deia–. Aquesta profecia s'ha complert amb escreix. Va ser un home molt tossut, però mai cruel; en canvi, els seus seguidors van imitar l'obcecació amb gegantesques dosis de crueltat, com ara el mateix Stalin i Mao.

La tònica ha estat constant: els doctors marxistes estimen la humanitat que pateix, com una abstracció. En canvi, no els importa gens el sofriment concret d'aquells que tenen al costat. És famosa la carta de condol que va escriure quan morí Mary Burns, l'amant proletària del seu amic Engels, per la seva manca de delicadesa cap a ell.

Que ningú cregui que la figura de Marx, per moltes estàtues que li hagin dedicat, és un bolxevic arrauxat; ni en pintura. Como tampoc s'accepta la doctrina que Nietzsche va visionar l'“escanyolit” de Hitler com un superhome. Marx va ser un pensador anta lliberal, sense el qual Lenin mai no hauria existit, però tampoc hauríem vist el fracàs de l'“obertura” bipolar. Cert que les idees de Marx han tapat el creixement d'una altra doctrina política que, si l'haguéssim practicat, segur ens hauria anat diferent: el liberalisme amb eines de meritocràcia. Potser era un moment en la història, de veure la “gran perspectiva” que, com sempre, no era ni blava, ni roja.

Karl Marx va ser un crític de la societat industrial, un home amb afeccions estrafolàries i dedicació absoluta a la seva feina i que va somiar a liquidar la història tal com s'havia desenvolupat amb l'abolició del capitalisme. Que també ha canviat de nom i ara en diem “els mercats”!