Cap a la confrontació
En el seu discurs sobre els 100 primers dies de govern, Artur Mas va reconèixer d'entrada que, tot i que no cercava la confrontació, si aquesta arribava, no la refusaria pas. Un conegut escriptor, veí meu a l'acte, em va subratllar amb una lleugera colzada el significat del missatge. Per a mi, una de les asseveracions màximes del discurs assenyala el camí a seguir. Preocupant virtualitat. A Madrid, la setmana passada, diversos contactes em van cerciorar d'un simptomàtic estat d'opinió, molt concentrat en determinats sectors polítics (i empresarials?): poc importa el que faci Catalunya, perquè ha perdut pes i prestigi. Mentrestant, la nit del 3 de maig, en plena confrontació esportiva entre Barça i Real Madrid, em van abordar quatre joves executius i empresaris al hall de l'hotel, i a la meva pregunta de què feien una nit com aqueixa a Madrid, llur resposta fou ben lacònica: “Hay que venir aquí para hacer negocios”. Irònicament, vaig respondre: “¡Viva la independencia de Cataluña!”.
De tot l'anterior, se'n dedueixen pertorbadores contradiccions que no apaivaguen el meu esperit. Hem passat del discurs políticament correcte (una autèntica estupidesa) al discurs únic en tots dos bàndols. Som conscients del que està succeint? A Madrid, fet i fet, hom ignora la inquietant realitat de Catalunya, esparverada de tanta incomprensió i abusos fiscals, mentre constata el desgavell andalús del PER etern i dels ERE tramposos, i el ben greixat privilegi del País Basc i Navarra, que naveguen al marge de la tragèdia espanyola de l'atur, la crisi i la desesperació de centenars de milers de famílies capficades en l'àmbit de la subsistència. Així s'entén la justícia distributiva o aqueixa entelèquia de la solidaritat interregional?
Mentre Rajoy proclama que “per crear ocupació, primer s'ha de canviar el govern”, el PSOE munta la seva estratègia en la corrupció del PP: “Vull per a Espanya allò que Matas ha fet a las Balears”, o la desafortunada asserció del mateix Rajoy, adreçant-se a Francesc Camps: “Seré sempre darrere teu, o davant, o al costat, tant se val”. Beneïdes paraules aquelles que mai arribaren a ésser pronunciades. Si més no, allò de Franco al príncep: “Val més un príncep mut que no pas tartamut”. Alguns, per què no emmudeixen en moments equívocs?
ZP ha prodigat mentides i falsedats fins el paroxisme, mentre Rajoy sembla no voler defugir el cos a cos, és a dir, la confrontació. Un fet que es prodigarà fins al fàstic durant els propers mesos electorals, per consolidar el desprestigi dels polítics en un sistema ara mancat de les bones maneres i dels preceptes axiomàtics de la Transició i de la Constitució de 1978. Tan malament ens va anar per acabar en aquesta demolició suïcida? Tanta ceguesa abunda a Madrid i les terres castellanes per no adonar-se del desgast que suposaria una confrontació amb Catalunya? Tanta inconsciència com per no preveure allò que es pot derivar d'una confrontació política a la manera hispànica?
La qüestió és que ningú sembla ser conscient de les conseqüències, ni tan sols a nivell d'hipòtesi. Els qui als anys 70 fundaren el futur del país i la Transició sobre la base de la reconciliació i la tolerància no faciliten llum a les tenebres dels discursos antagònics, dels insults sistemàtics i de l'hegemonia del poder a qualsevol preu. Un càncer ineludible de la nècia partitocràcia en què ens hem instal·lat. El poder, per a què? Tal vegada, per enfrontar-nos quan les idees ens condueixin a la venjança dels qui ja acaronen el poder amb els dits, transcorreguts els malsortats vuit anys de ZP. Ai dels tribunals i de les estores! És allò que Óscar Alzaga qualifica de “cultura del contrari” en el seu recent i assenyat llibre Del consenso constituyente al conflicto permanente. La confrontació sistemàtica dels dos grans partits a partir de 1996, amb la irresponsable teoria aznariana de “la segona transició”, fins a l'actual virulència, només preludia la topada entre polítics incapaços de resoldre els greus problemes d'Espanya i les seves dificultats reals d'encaix de les diverses identitats històriques en una fórmula federal o molt plural. Qui ignora la història, la repeteix. I això, entre nosaltres, sona a maledicció.
