La llei de la mort digna, una mel que rancieja

Durant el proper mes de juny, el govern espanyol té previst entrar al Congrés dels Diputats el projecte de llei sobre la mort digna i les cures pal·liatives. En la pràctica, això vol dir que, a poques setmanes de tancar el curs polític actual, els debats parlamentaris i públics sobre aquesta llei tindrien el seu punt àlgid durant els darrers mesos d'aquest any, que és el termini al qual quedarà reduït el proper curs polític perquè dins del primer trimestre del 2012 s'han de convocar i celebrar les eleccions generals.

No cal dir que, a més de curt, aquest breu període de sessions serà considerablement intens, sobretot pel que fa a les maniobres d'escomesa que un Partit Popular revengista i convençut de la seva propera victòria aplicarà per rematar un Partit Socialista flac de credibilitat i d'autoestima. En un marc en què s'intensificarà fins a límits execrables l'habitual oposició frontal entre els criteris del conservadorisme i del progressisme en matèria moral, social, política i econòmica, només hi faltava un projecte de llei destinat a regular l'administració de la mort per mans humanes, tan pretesament allunyades d'aquestes mans divines que escriuen els guions mediàtics de l'entorn conservador amb una intenció més aviat mefistofèlica. Hi haurà espès i menut i és possible que, per mitigar els efectes i la cruesa de l'enfrontament, el text de la llei derivi cap a un rebaix substancial de plantejaments, si no cap al calaix dels ajornats sine die. Ja és ben trist que el suposat progressisme governant durant vuit anys hagi deixat per a darrera hora aquesta qüestió i l'hagi situat a les portes d'una tempestuosa precampanya i al caire de l'abisme d'una futura legislatura conservadora, perquè legislar sobre la mort digna amb amplitud de mires és urgent des de fa molt de temps per a tots aquells que s'hi han d'enfrontar: els desemparats professionals de la sanitat, els impotents familiars que n'han de fer l'acompanyament i, sobretot, els afectats que afronten un procés de mort lenta i degradant sense cap esperança, no ja de cap mena de vida sinó ni tan sols de comiat plàcid. I ara, al cim, els posen a la boca una mel que té molts números de tornar-se rància.