‘La tirania més odiosa'

Ahir va fer setanta-dos anys que moria a Barcelona Joaquim Ruyra, patriarca de les lletres catalanes. Era el 15 de maig de 1939; feia dos mesos i mig que les tropes franquistes havien ocupat la capital de Catalunya i un i mig que s'havia acabat oficialment la Guerra Civil. A Girona, la seva ciutat natal, la notícia de la mort de Ruyra va tardar quatre dies a aparèixer al diari local, i encara confinada a la secció de necrològiques en aquests termes: “Ha fallecido en Barcelona el ilustre literato don Joaquín Ruura y Oms, hijo de Blanes y emparentado com la distinguida familia Roquet de esta ciudad. Era el señor Ruyra muy conocido y admirado en el mundo de las letras y de unos sentimientos religiosos a toda prueba. Su bondad de carácter era proverbial, lo que hacía que fuese altamente apreciado de cuantos le trataban. A su distinguida esposa doña Teresa de Llinás y a todos sus familiares, nuestro sentido pésame. R.I.P.”.

Ara ens resulta incomprensible la ignorància o el menyspreu de l'aprenent de periodista que va tractar aquest fals “hijo de Blanes” amb els pitjors tòpics de l'obituari més carrincló. Però és que Ruyra era, en aquells primers mesos de postguerra, un veritable enemic. Després seria rehabilitat abans que molts dels seus col·legues pel fet de ser de dretes i “de missa”, però de moment no podien perdonar-li que, en el discurs presidencial dels Jocs Florals barcelonins, hagués deixat anar aquesta proclama: “Treballem políticament per evitar la tirania més odiosa que un estat pot exercir sobre un poble: la de corrompre-li la llengua i desfigurar-li l'ànima”. L'intent reiterat de desfigurar l'ànima de Catalunya, han estat molts els governs espanyols que han intentat corrompre la seva llengua, però el règim de Franco ho va fer amb més duresa que cap altre. Per això calia relegar l'autor de La parada i de Pinya de rosa al racó ocult i obscur de les gasetilles necrològiques.