La xarxa

Sóc al tren. Davant meu hi ha assegudes dues estudiants d'antropologia d'una universitat de Barcelona. Una diu a l'altra que li agraden molt les classes de l'assignatura d'història de la ciència. L'altra, descreguda, li pregunta: “Ah sí? Per què t'agraden tant?”. L'estudiant entusiasta, atropellada pel to de la seva companya, respon amb incomoditat: “Perquè el professor m'explica coses que jo desconeixia, coses sobre la taula periòdica, el teorema de Heisenberg, els gens recessius...”. L'estudiant descreguda torna a apostrofar-la, aquest cop amb una sentència digna de ser esculpida en el marbre: “Doncs a mi no m'interessa gaire que m'expliquin l'expansió de l'univers ni la divisió cel·lular, tot això –si ho vull saber– ja ho trobo a la xarxa. M'entens? A mi el que m'interessa és que m'ensenyin a pensar i a trobar les coses”. Es fa un silenci. Es fa un buit. El trontoll del tren sembla una palpitació.

Potser mai com en l'actualitat oferir continguts de coneixement no havia estat tan desacreditat. El cas és que impera la idea que la xarxa ja conté tots els coneixements i que els docents han de ser només com una mena de guàrdies de trànsit que indiquin les vies d'accés al coneixement. Però allò més veritable és que la majoria de formes de coneixement es transmeten a través dels continguts, en un mateix pas, en una única vibració intel·lectual. No hi hauria d'haver oposició entre ensenyar a pensar i oferir continguts de coneixement. Però és que, a més, hi ha aspectes crucials del coneixement –com ara l'emoció, l'atmosfera, el color d'una veu, la creativitat espontània, l'assertivitat, la possibilitat d'un diàleg directe...?– que difícilment seran assequibles a través d'aquest forat negre que amb aspiracions més o menys aproximatives anomenem la xarxa.