Josep M. Güell
Entre la gran quantitat de notícies impactants d'aquests dies, no se m'escapa que hem enterrat un amic. Josep M. Güell va anar-se'n d'una manera discreta, tal com havia estat la seva vida. Aquesta asseveració pot sorprendre. La discreció no sol ser una virtut d'algú que es dedica a la política i a la literatura. En totes dues activitats es revela, sovint, una certa dosi d'exhibicionisme, sobretot en el temps actual. Güell, en canvi, va realitzar una intensa activitat literària sense fer escarafalls. Quan va ocupar un lloc al consistori tarragoní, tampoc no va caracteritzar-se pel rebombori. El vaig conèixer llavors, que passava per ser un dels pocs traductors directes del rus al català i això, a mi, m'omplia d'admiració. Molt més si es té en compte que havia arribat al seu alt grau de competència des de l'autodidactisme. Tal com ell deia: “Les meves universitats van ser els taulells d'una ferreteria”. Amb tot, la seva modèstia va impedir-li veure recompensada aquesta tasca amb reconeixements públics. El 1987 van proposar-lo per al Premio Nacional de Traducción i, tot i que va arribar a la final, aquella discreció que el mantenia allunyat de cenacles literaris li va impedir obtenir el guardó. En canvi l'any 1990 va ser-li concedit el premi Gorki, que es lliura als millors traductors de la literatura russa. Més de cinquanta llibres traduïts (Dostoievski, Gorki, Soljenitsin, Gogol, Txèkhov...) són el valuós llegat que ens deixa.
