L'endemà del dissabte

Cap al 1994, feia classes de conversa a no recordo quina empresa de l'Eixample barceloní, a l'època en què els serbis estaven bombardejant Sarajevo, violant desenes de milers de dones (i nenes) musulmanes i portant a terme diverses massacres de civils. Tots els estudiants van afirmar que aquesta guerra els feia vergonya: com es podia permetre que un exèrcit europeu cometés tantes barbaritats impunement durant tants anys? Una dècada després, l'analista Daniele Conversi, al seu llibre La desintegració de Iugoslàvia, va trobar la resposta: la guerra (i les atrocitats) duraven tant perquè els francesos i els britànics volien que els serbis –aliats tradicionals amb els quals compartien interessos– fossin la força hegemònica a la regió; que guanyessin.

L'ONG pro drets humans Avaaz (avaaz.org/es) acaba de publicar un vídeo fet per un afiliat seu que parla, de Damasc estant, d'uns sis-cents morts a mans de l'exèrcit sirià, de ciutats senceres bombardejades i de milers de persones detingudes i torturades (una pràctica habitual és arrencar-los les ungles abans de deixar-los anar). França –estat al qual li ha faltat temps per donar suport militar als rebels libis– ha estat sorprenentment moderat pel que fa al règim de Baixar al-Assad, que no té més miraments envers els propis súbdits que el mateix Gaddafi. Segons el canal France 24, l'ambaixador francès a Síria –un estat creat per França el 1918 i un aliat tradicional– ha insistit que la violència (de les forces governamentals) ha estat exagerada, i que, en el fons, a Síria no passa res. Per què ho diu, això? Segons una empresària francosiriana que ha parlat al mateix canal: “Si França tallés les seves relacions amb Síria, perdria unes inversions considerables”. Ah.

El govern anglès, que ha declarat aquesta setmana que enviarà militars per entrenar els rebels libis, s'ha descuidat de mencionar que fa uns mesos en va enviar alguns per entrenar l'exèrcit de Bahrain –un estat mig creat per la Gran Bretanya el 1820 i un aliat tradicional–, que ha estat torturant i matant els manifestants prodemocràcia en aquell país (hi ha hagut vint-i-quatre morts fins a la data) al més pur estil libi, del 4 de febrer ençà. En fi, si les protestes àrabs recents han estat del tot imprevisibles, les reaccions de segons qui no ho han estat pas. Com diem en anglès: plus ça change...