Quan la misèria entra a casa...

El suposat final de Ben Laden em va enganxar travessant Finlàndia de nord a sud mentre feia recitals poètics en biblioteques d'aquell país. Costava creure que els informatius dels noticiaris televisius trenquessin la inèrcia de parlar del rescat econòmic de Portugal per canviar de tema. Ho van fer esporàdicament fins a tornar al tema preferent. Recordava aquella cançó de l'Último de la Fila, “quan la misèria entra a casa, l'amor salta per la finestra”. I ben bé és així: tothom es preocupa dels seus interessos, amb la memòria sovint desconnectada i la solidaritat com una paraula sobrera. Quan te'ls mires des de fora, els opinadors que preserven els privilegis dels poderosos sonen més dogmàtics que mai. Davant els vaticinis de l'apocalipsi a l'engròs, pocs poden oferir idees que trenquin les inèrcies derrotistes i plantegin un canvi de tendència.

Amb tot el que sabem, no caldria sumar-hi esforços per fer avançar el carro, assumint que els problemes són comuns i no aliens fins que no ens afecten? El moment actual és delicat, una mena de final d'un estil de veure el món, però és menor si el comparem amb les guerres on ens hem vist involucrats o amb les crisis profundes on vam anar a parar quan estàvem aïllats del continent. Es tracta de fer un replantejament i buscar un equilibri de cara a recuperar l'estabilitat on ens vam sentir segurs. El que no té gaire futur és el bram o anar a trencar cadires a la Rambla. La responsabilitat comença per un mateix i el govern ha de vetllar per evitar que els ciutadans caiguin en la indigència, frenar els causants d'aquesta situació i recuperar la confiança dels sectors. La societat del benestar, com la llibertat o l'amor, no es pot abandonar a la inèrcia o la indiferència. Cal un compromís ferm i un desig per avançar sense destruir el camí i descartar una cobdícia pels resultats nefastos. Alguns han ironitzat sobre la política de privatitzar les empreses amb beneficis i nacionalitzar les de pèrdues. Cal tenir criteri per saber distingir entre el que és necessari i el que és aleatori. Una austeritat ben administrada podria ser una fórmula per salvar-nos.