Falses fronteres

És de criatures pensar que posar més controls a les fronteres interiors de la Unió Europea servirà per posar fre a la immigració –legal o il·legal– que tant molesta una part del Vell Continent. Creure que podem controlar la immigració amb més policies, més repatriacions i dificultant els reagrupaments familiars és un miratge que ens volen fer creure alguns partits d'extrema dreta. El fenomen de les migracions és global i tan complex com els desequilibris econòmics del món que ens ha tocat viure. TV3 em va enviar a la frontera de França i Itàlia, a Ventimiglia, per veure com viuen els milers de tunisians que van fugir del seu país aprofitant la incertesa del canvi de règim. Els joves que abandonen la pobresa estan disposats a tot pel que s'imaginen que serà un futur millor. Passen tres dies en una barca mig perduts pel Mediterrani amb el risc de morir. Travessen tot Itàlia fent autoestop, a peu o gastant-se els pocs diners que tenen en bitllets de tren fins a arribar a la frontera amb França o Alemanya, i allí, si no els deixen passar per les carreteres, travessen les muntanyes, els prats o les platges que els separen de la destinació desitjada. No es tracta de fer un retrat idealitzat d'aquests joves, ni de menystenir l'impacte que la immigració massiva dels últims anys està tenint en la nostra societat. La competència econòmica, el xoc religiós o els desafiaments culturals són evidents per als europeus oriünds. I no els hem d'amagar darrere d'un discurs de disculpa de tot el que vingui de fora. El bonisme dels progres que alguns han volgut definir en oposició al dolentisme dels racistes o els xenòfobs.

Els fets són que, des de fa 15 anys, arriben a Europa una mitjana d'1,7 milions d'immigrants extracomunitaris anuals. I Espanya, Alemanya, França i el Regne Unit són els que en reben més, amb diferència. Això ens ha portat que, en aquests moments, la població estrangera a Catalunya es calculi en un 15% del total. Tenint en compte que Europa no ha estat històricament un continent d'immigrats –més aviat al contrari: ha expulsat o enviat molts europeus a la conquesta de nous mons–, no és cap exageració qualificar de veritable allau el que hem viscut en les últimes dècades. Sense tremendismes ni exageracions, és honest reconèixer que un canvi tan radical de l'origen social, nacional i cultural ens posava davant d'un problema d'acollida evident. És comprensible el desconcert de la població local, que, en poc temps, ha vist com canviava el paisatge humà al seu voltant. I els nouvinguts els hem identificat amb la delinqüència, la marginalitat o el desafiament religiós de l'islam a l'hegemonia de tradició cristiana d'Europa. Tot això és cert; i el que no podem fer és negar la realitat. Perquè el reconeixement dels problemes és el primer pas per trobar-hi una solució. Ara bé, algú hauria d'explicar també que si hi ha hagut tanta immigració en els darrers temps no és per culpa del tractat de Schengen o perquè els governs estatals han estat tous (l'any 2009, per exemple, la UE va detectar 570.000 resientes il·legals i en va repatriar 250.000).

L'arrel profunda que explica la recent onada d'immigració és que Europa té la taxa de natalitat més baixa del món. La fecunditat de les dones europees és aproximadament d'1,5 infants, mentre que, per exemple, als Estats Units és de 2,5. Això vol dir que la població europea envelleix i necessita equilibrar la seva piràmide d'edat amb la importació de joves estrangers. ¿Vol dir això que els immigrants vénen a prendre la feina als europeus en edat de treballar? No, perquè si els estrangers que han vingut a casa nostra són del nord d'Àfrica i l'Amèrica Llatina per fer feines poc qualificades és perquè aquest és el model econòmic que hem bastit en els últims anys. Aquí no necessitem centenars de milers d'enginyers com a Alemanya. Aquí no podem dir, com Barack Obama als Estats Units, que “Intel, Google, Yahoo i eBay són grans empreses fundades per un immigrant”; no tenim empreses com aquestes, i els immigrants a casa nostra han contribuït al creixement de l'economia de poc valor afegit que nosaltres havíem creat. Necessitàvem treballadors poc qualificats per fer una feina que els nostres joves no volien fer, i això és el que hem tingut. Aquesta és la raó que explica el fet immigratori a Catalunya; jugar a les fronteres a Europa és només una distracció.