El papu del “marc legal”
L'alcalde Hereu es declara contrari a la independència en unes declaracions dins A contracorrent (edicions 62) de l'escriptora i articulista Emma Riverola, presentat aquest dimecres passat. Ens sembla perfecte i a més, fins i tot desitjable que els líders polítics s'expressin clarament. No és cap sorpresa, però almenys ens situem. El que no ens ha agradat tant és la reflexió subsegüent que ha fet sobre la qüestió. Entre altres afirmacions ha dit que “no es pot posar constantment el marc en qüestió”. És una declaració habitual en molts polítics. No és exclusiva d'ell. Cada vegada que la sento, noto que traspua una mena d'advertiment tàcit: Vet aquí el tabú. El marc legal espanyol és inesquerdable. Si el toquem, tot se'n pot anar en orris.
Aquesta democràcia per la qual hem treballat tant pot desaparèixer enmig del caos si toquem un mil·límetre del marc legal. I no, alcalde Hereu, és fer trampa dir que no tens res contra l'independentisme i després sacsejar el papu del qüestionament del “marc” famós. A veure, tal com passa en qualsevol país civilitzat que té Constitució (o Estatut d'Autonomia), el marc legal es revisa si cal i quan cal. I amb la profunditat que calgui. Si només tenim la possibilitat de canviar, en la Constitució espanyola, carrinclonades del tipus “succeirà el rei el seu fill gran, sigui home o dona”, malament. Primer, per carrincló, ja ho hem dit. I segon, per intranscendent, ja que no afecta gens ni mica el funcionament de la institució monàrquica i el seu paper actual al Regne d'Espanya. ¿Cal espantar els ciutadans cada vegada que surt el tema del “marc” amb el terratrèmol polític, social i gairebé humà que significaria reformar-lo? Hi ha coses que, si no es fa aquesta reforma, no es poden aconseguir precisament perquè el marc legal no les permet. I per tant, t'aboquen a la il·legalitat. I no parlem d'independetisme, per exemple. Parlem de coses molt simples, però no pas menys injustes, com ara que la constitució obligui un català a saber castellà però només li atorgui el dret de conèixer la pròpia llengua. “L'independentisme pot, no sempre, aixecar certes barreres”, ha justificat.
Aprofito l'avinentesa per donar compte del doble error comès la setmana passada referit a la pel·lícula One, two, three i que l'amable subscriptor E. Mateu Bordàs ha tingut l'amabilitat d'assenyalar: el director n'era, evidentment, Billy Wilder, i Yul Briner no hi apareixia. Moltes gràcies.
