La fi del món

Fer-se vell és pitjor que morir, segons Josep Maria Castellet: “Que la vellesa és més terrible que la mort és per a mi una veritat claríssima ara que tinc més de 80 anys, que m'he despullat de moltes coses i que he assumit el que representa la mort: la desaparició total”. L'editor i crític literari fa aquestes declaracions a Veritat o mentida, un llibre del periodista Adolf Beltran en què diversos experts reflexionen sobre sentències d'esperit filosòfic. Per exemple, a partir de l'afirmació epicuriana “la mort no és res per a nosaltres”, el catedràtic Ramon Bayés argumenta que ens hauríem de preparar per morir sense maquillar l'envelliment: “No passa res si un es fa gran, envelleix, li cauen els cabells i es torna calb! És un fet natural i, si l'acceptem, viurem els anys que ens toqui viure amb més tranquil·litat i serenitat”.

Hi ha pensadors que, com Epicur, han tingut clar que la mort no s'ha de témer, perquè no hi coincidirem mai: si ella hi és, jo no; i viceversa. Lucreci gairebé ho veia com la meta anhelada: “És injustificat témer la mort, que és la fi de tota angoixa, el son més tranquil, l'etern descans”. Per Kierkegaard, pare de l'existencialisme, “allò que és tràgic no és la mort, sinó el pensament de la mort”. I Kant assegurava: “No tinc por de la mort, sabré morir”. Com tothom, ves quin remei: és una habilitat que portem incorporada de sèrie. N'hi ha molts, però, que ens arrapem a la vida amb les dents i amb les ungles: “Els homes vivim junts, però cadascun mor sol i la mort és la soledat suprema... No vull morir-me, no; no vull; ni vull voler-ho; vull viure sempre, sempre”, confessava Unamuno.

Com el nen que es creu invisible quan es tapa els ulls amb les mans, l'home occidental es creu immortal donant l'esquena a la mort. I ens aboquem a l'evasió contínua, a l'entreteniment anestèsic. Divertim-nos fins a morir, que deia Neil Postman. Juguem amb la mort al gat i la rata, oblidant que som les rates. Tard o d'hora el gat clavarà les urpes a prop. “De la mort no se'n pot fugir, si no vols que quan t'enganxi et deixi l'ànima arruïnada”, opina (amb coneixement de causa) Imma Monsó.

A mi, que tinc la desgràcia de ser atea, la mort em fa pànic. La temo molt més que la decrepitud i que la malaltia. Però no puc ni vull deixar de pensar-hi. Mig per masoquisme, mig perquè la consciència de la mort ens ajuda a valorar el miracle d'estar vius. La meva cosina va morir als 29 anys després de batallar amb un càncer durant un lustre. Aferrada a l'esperança de sortir-se'n, la Maribel deia i repetia una frase que he fet meva: “Un dia de dolor és un dia més de vida”.