Sobre el Banc d'Espanya

D'aquí a un any, després de les eleccions generals a l'Estat, el ministre d'Economia de torn nomenarà el governador del Banc d'Espanya, en substitució de l'actual, Miguel Ángel Fernández Ordóñez. A Madrid ja comencen a fer previsions sobre el canvi. No sé si en les eleccions generals guanyarà el PSOE o el PP, però segur que els catalans tindran un paper absolutament minoritari dintre del nou govern espanyol, tal com ha estat la tendència de sempre. Tant en temps de dictadura com en democràcia, els catalans hem quedat al marge del poder polític central. Si estic convençut d'això, encara ho estic més que el nou governador del Banc d'Espanya no serà català.

Des que es va crear fa 155 anys, només hi ha hagut dos governadors catalans del Banc d'Espanya. El primer va ser Lluís Sedó, el 1921, i el seu càrrec durà tant –uns mesos– com el Ministeri de Finances per a Francesc Cambó, que l'havia nomenat. Malgrat el curt mandat, va tenir temps de redactar i fer aprovar la primera llei d'ordenació de la banca espanyola. El segon governador va ser Lluís Nicolau d'Olwer, el polític d'Acció Catalana, durant els anys de la Guerra Civil, que passarà a la història com el que signà el 1938, des de la seu del banc a Barcelona, el bitllet de 5.000 pessetes, que és avui una joia cobejada pels numismàtics. Tot plegat res. L'aportació de Catalunya al govern del Banc d'Espanya només deu ser comparable a la de Ceuta i Melilla, si tenim en compte l'actual mapa de les autonomies. Els governadors han estat castellans, bascos, andalusos, aragonesos, valencians, gallecs, però no catalans. En l'actual consell general del Banc d'Espanya, format per deu membres, només hi ha un menorquí, resident a Barcelona –Guillem López Casasnovas–. I Catalunya compta amb economistes i especialistes en finances de primer nivell, a més del mencionat.

El governador del Banc d'Espanya és un càrrec autònom, des de fa vint anys, i no pas com abans que era un simple funcionari a les ordres del ministre d'Economia i Finances. El seu nomenament serà negociat entre el govern i el principal partit de l'oposició, amb protagonisme mínim dels catalans, siguin del partit que siguin. I el Banc d'Espanya continua essent molt important per a l'economia catalana, tot i que la política monetària ha estat transferida al Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt. S'ha vist prou la seva transcendència en el procés de transformació de les caixes d'estalvi, fonamentals per a nosaltres. El Banc d'Espanya, el governador Miguel Ángel Fernández Ordóñez i el que el succeirà tenen una visió clara d'“unidad del mercado nacional”. Les normes que emeti el Banc seran úniques i obligatòries per a tothom. No es faran distincions, tal com ha passat amb les caixes. La desgraciada gestió de la Caja de Castilla-La Mancha i de Cajasur, la politització de Caja Madrid i els disbarats d'alguna caixa valenciana són més que suficients perquè s'estableixin normes –que de fet són sancions– aplicables a totes les caixes. Els catalans no podem anar a la plaça de la Cibeles.