Un pensament de Freud i un pessic de Barthes

Pensament i pessic en el sentit figurat de tots dos termes, per bé que també funcionin aquí literalment. El del primer és extret de la Psicologia de les masses (1921), on llegim:

“La massa és impulsiva, versàtil, excitable, es deixa menar de manera gairebé exclusiva per l'inconscient [...] No tolera dilació entre el seu anhel i la realització d'aquest [...] Se sent totpoderosa, la noció d'impossible no existeix per a l'individu sumit dins la massa [...] Els sentiments de la massa són tothora molt simples i exacerbats, no sap de dubtes ni d'incerteses [...] Qui vulgui manipular-la, no té menester d'arguments lògics, només li ha de pintar imatges cridaneres, exagerar i repetir sempre el mateix [...] Les masses mai no han tingut set de veritat. Exigeixen il·lusions a què no poden renunciar. L'irreal hi té sempre preferència sobre el real, entre les masses”.

El del segon és extret de les seves Mythologies (1957), on llegim:

“La semiologia és una ciència de les formes ja que estudia les significacions independentment de quin en sigui el contingut [...] L'estudi específic de les formes no contradiu gens els principis necessaris de la totalitat i de la història”.

I, a continuació, paràfrasi actual i aplicada de qui, en la religió aquesta del futbol, és també del tot agnòstic:

Gregarisme embrutit de les multituds victorejant els millors pilotaires (diuen) de la Nación (o no va d'això la Lliga espanyola?). Entabanament consentit a dues bandes: per part dels il·lusos avinguts amb una engruna i dels il·lusionistes que així els desvien de les realitats substancials. Idèntica estructura profunda entre els esgarips de joia, quan guanyen, de la massa culer i de la massa hincha. ¿Diferència semàntica (ir)rellevant entre l'una i l'altra? Ociosa qüestió per a la qual hi ha, com a única resposta sensata, un vers d'Horaci: Odi profanum vulgus et arceo... (Odes III, 3, 1).