És la dignitat, estúpid!
Les revoltes de la primavera àrab presenten, més enllà de les particularitats socials, històriques, culturals i polítiques de cada país que els confereixen la seva especificitat i les fan diferents, alguns trets comuns que expliquen l'efecte dominó o de contagi: rebuig de les dictadures i dels règims autoritaris, convocatòria d'eleccions lliures i transició a la democràcia, joves preparats –en molts casos universitaris– però sense horitzó de futur que reclamen recuperar una dignitat segrestada per les dures condicions d'uns mercats que els condemnen a l'emigració, l'atur i la indigència.
Europa mira les revoltes àrabs amb certa inquietud –temor per les conseqüències geopolítiques i migratòries a la Mediterrània que ha portat a enfortir el concepte d'Europa fortalesa–, però, també, amb certa condescendència i distanciament: això només passa en països on no existeix l'estat de dret ni es garanteixen els valors i els principis democràtics. Sens dubte, a la UE no queden dictadures per combatre, ni règims autoritaris, se celebren eleccions en llibertat regularment i no hi ha transicions a la democràcia pendents –qüestió diferent són les nacions sense estat que reclamen més autogovern o l'aplicació del dret a l'autodeterminació–. I, tanmateix, resta una similitud que, a casa nostra, la crisi econòmica fa cada dia més evident: generacions de joves molt preparats que sovint no troben feina.
En el cas de Catalunya –i d'Espanya– la situació fa temps que resulta alarmant: un atur juvenil entorn del 40-45%; fuga de talents, que han suposat una forta inversió pública en la seva preparació, cap a economies més desenvolupades (EUA, Alemanya...) que demanen treball qualificat; impossibilitat d'independitzar-se de la família i d'accedir a un habitatge en condicions; manca d'horitzó de futur..., de tal manera que molts analistes comencen a parlar d'una o diverses generacions perdudes. Certament, les acampades a la plaça de Catalunya o a la Puerta del Sol tenen poc a veure amb les revoltes àrabs, però comparteixen un fons de ràbia i de dignitat perduda que les aproxima. També comparteixen el missatger i el fòrum de debat: les xarxes socials.
Diumenge se celebren eleccions municipals, les més properes al ciutadà i, en certa mesura, les més directes per la proximitat entre representants i representats. En els programes polítics dels diferents candidats no hi ha gaires sorpreses. Són previsibles. En els eslògans de campanya tampoc. Més aviat al contrari: cada vegada sonen més insulsos i buits de contingut. Així serà difícil respondre a les peticions dels acampats i d'una gran part d'una població atemorida i empobrida per la crisi econòmica i desconfiada davant del creixent autisme que emana dels partits polítics.
Tampoc preocuparà que l'abstenció vagi a l'alça perquè a la fi tots els grups podran cantar alguna victòria. I la sensació de camí sense sortida, de lent enfonsament, de Titanic, augmentarà: empreses que tanquen, mitjans de comunicació en dificultats, aturats que han esgotat tots els subsidis possibles, increment del nombre de famílies sota el llindar de la pobresa, estudiants sense futur, reducció de les prestacions socials i dels serveis públics (sanitat, educació, transports...), projectes de noves infraestructures paralitzats, etc. I creixerà la indignació, a l'espera que un polític creïble, imaginatiu, capaç de generar il·lusió i esperança ens tregui d'aquest malson amb una proposta afirmativa, en positiu (yes), col·lectiva, que impliqui tothom (we), i que expressi voluntat de futur (can). Algun polític que entengui que el que està en joc és la dignitat de tot un seguit de generacions i de tot un poble.
