Trias i Portabella: condemnats a entendre's

Les eleccions del proper diumenge dia 22 són de caire local, però en el moment històric en què està la nostra nació, immersa en el seu procés de construcció nacional envers la sobirania, necessitem que el poder local estigui disposat a arriscar per assolir la nostra llibertat nacional.

Són, doncs, aquestes eleccions municipals al Principat de Catalunya, d'una gran importància, i això obliga que plantejaments i estratègies del passat no toquin ara.

L'independentisme i el sobiranisme necessiten sumar, i això implica trobar coincidències i complicitats entre els espais electorals que ens puguin portar a aconseguir una majoria social nacional als principals ajuntaments del país i, més important encara, a la seva capital. Durant els darrers 32 anys hi ha hagut, diguem-ho, una bona gestió al principal consistori de la nostra nació. L'Ajuntament de Barcelona té més clars que obscurs, però 32 anys ininterromputs, en els quals han manat els mateixos, provoquen un inevitable desgast, un empobriment del projecte, de les estratègies i de les idees. I en el cas el PSC s'ha produït també una gran grisor entre els actuals dirigents socialistes de la política municipal, sobretot a l'Ajuntament de Barcelona. Jordi Hereu i el seu executor, Carles Martí, han generat tota mena de fòbies i antipaties que no han pogut frenar altres dirigents socialistes que podrien haver donat un gir. És el cas per exemple de Jordi William Carnes. Però s'ha optat per més del mateix, i de la mateixa manera que hi va haver un cansament amb els 23 anys del president Pujol, ara s'està produint –es copsa en l'ambient i la societat– un cansament a l'Ajuntament que, inexorablement, ha de provocar un canvi.

Aquest 22 de maig hi ha dues candidatures que els catalanistes, els sobiranistes i els independentistes cal que facin sumar. En primer lloc, la de Xavier Trias, un catalanista socialdemòcrata, que ha sabut mantenir una oposició ferma, però a la vegada seriosa i responsable, i que no s'ha deixat portar per alguns sectors de la seva federació, que només es regeixen per un antisocialisme visceral. La seva actitud de respecte pel moviment sindical, pel tercer sector i el respecte que li va merèixer com a persona el president José Montilla, el fan ésser un candidat que respon als electors de CiU, però també a molts i molts votants d'esquerres, cansats del doblet Hereu-Martí, i tot el que aquesta ha representat i significat per a la ciutat.

Trias, però, haurà d'esquivar moltes temptacions. Algun possible Majestic municipal, que és on el voldrien portar els sectors dels poderosos del país, que no els interessa cap risc. Però el candidat convergent ja ha deixat ben clar que té la mà estesa i que està disposat a construir els ponts que calguin per aconseguir una majoria catalanista.

Cal esmentar també que la poc intel·ligent campanya de les “retallades” del govern d'Artur Mas ha perjudicat la imatge de Xavier Trias, per molt realista que sigui aquesta política del govern de la Generalitat. Aquest fet, possiblement, pot afeblir el que era una victòria electoral a l'abast. CiU i Trias tenen un bon equip al darrere. La tríada Vives-Forn-Ciurana és, sense cap mena de dubte, garantia d'eficàcia i d'honestedat. A més a més, tots tres són uns sobiranistes convençuts. Però Trias difícilment aconseguirà una majoria prou àmplia per governar sol com ell i el conjunt de la federació nacionalista desitjarien. Per tant, és molt necessari que s'entengui amb una força política com Unitat per Barcelona, una coalició que es fonamenta principalment en el seu candidat, Jordi Portabella, i el seu partit, ERC. Candidat i sigles aglutinen una llarga trajectòria de feina ben feta i honestedat, comprovada abastament en el món municipal.

Es diu que Jordi Portabella és un supervivent. Però després de veure'l en el debat que va moderar Josep Cuní, no hi ha ningú que dubti que va ésser un dels grans triomfadors d'aquella nit, i més encara, el que va generar més il·lusió, el que va marcar uns objectius més clars, i el que va traçar el camí més recte cap a la sobirania. Portabella pot aportar molt en la tasca ben feta d'aquests últims anys de l'Ajuntament de Barcelona, i també des de la seva experiència, els correctius que segur que caldrà aplicar en algunes actituds sectàries, produïdes per una part dels socialistes, i per fer net en algunes de les àrees de l'Ajuntament de Barcelona. Seria el cos de la Guàrdia Urbana, per posar-ne un exemple.

Xavier Trias i Jordi Portabella, cadascú des del seu espai i sense subordinacions de l'un cap a l'altre, han de sumar i aconseguir no només la Barcelona de la ciutadania i social que volem, en què el més important, com diu Trias, siguin les persones, sinó també que Barcelona sigui la capital de la nostra nació i es projecti com a tal, cosa que no ha succeït en els darrers 32 anys seguits de governs socialistes al consistori del cap i casal.

Trias i Portabella són vots nacionals!