Les nostres pors

Fa trenta anys, molta gent votava amb il·lusió. Avui, molta gent vota amb por. La por al PP, la por a les retallades, la por a l'espanyolisme, a l'independentisme, als emigrants, al tripartit, a la dreta… Tots tenim les nostres pors i tots tenim els partits que no votaríem mai. No dic que no en tinguem bons motius, però dic també que fa temps que acaben guanyant aquells partits que connecten amb les pors de la majoria. D'això viuen. No de les nostres il·lusions, sinó de les nostres pors. Ja sé que en els seus programes trobem també algunes de les il·lusions que tenim. Però és com si no hi fossin, perquè acaben aparcades com tantes altres expectatives que hem hagut d'abandonar en temps de crisi. De fet, a Catalunya i a Espanya, la democràcia va començar amb unes pors: la por als militars, la por a la guerra civil, la por a la dreta franquista. No vull parlar de les pors dels de l'altra banda. Parlo de nosaltres i de les nostres pors. El 23-F va alimentar-les tant, que va provocar el vòmit de la Loapa i tota la diarrea del bipartidisme i la recentralització. La crisi ho ha multiplicat molt més. Ara ens fan por tantes coses, que els partits polítics troben fàcilment els seus lemes, saben què han de dir-nos en els seus mítings i en la propaganda que ens envien, no dubten de quins missatges han de transmetre'ns. És com si repetissin el No passaran, la poesia que Apel·les Mestres va escriure el 1914 animant la resistència dels belgues contra l'exèrcit alemany i que va cantar-se també contra els franquistes. Ja sé que els uns i els altres van passar. Potser també acabaran passant algunes coses que ara ens fan por. Però és amb il·lusió com hem de combatre.