La ignorància
Sovint tinc la impressió que hem perdut els últims trenta anys. Com si en les darreres tres dècades haguéssim renunciat a erigir un país sobre la base d'uns principis sòlids. Un d'aquests principis volia ser el coneixement. Consolidar l'antiga màxima de reproduir els mecanismes del plaer en l'aprenentatge. En aquest sentit, l'escola havia de passar a ser un dels eixos principals pel que fa a la transformació de la societat. Però no l'únic: sortíem d'una dictadura i estava tot per fer.
Trenta anys despréS, la nostra és, en mots de Zygmunt Bauman, una societat líquida dominada –hi afegeixo– per la por i la pressa. Mai com ara no havíem tingut un nivell de benestar tan alt. I tanmateix, mai abans la por no havia trobat tantes formes d'expressió. Com la pressa –filla de la competitivitat–, la por i el zel per la seguretat són símptomes clarividents de la nostra malaltia: l'excés. Un excés que troba en el materialisme alienador el seu paradigma.
No crec pas que aquest sigui el millor context per fonamentar l'amor al saber. Massa brogit. Queda lluny l'hedonisme grec, quan l'ideal contemplava com a fita bastir un home lliure fruit de la reflexió i el diàleg constant. Coneixement i plaer anaven plegats. Avui, però, els valors postmoderns oscil·len entre l'èxit i la fama –trist succedani de la glòria– i l'oci fora mida ha buidat de contingut l'hedonisme clàssic.
En contrast, no deixa de ser dramàtic el reconeixement social de la ignorància per part de determinats mitjans de comunicació; tot facilitant allò que afirma Ortega y Gasset a La rebelión de las masas relatiu a l'ànima vulgar que “sabent-se vulgar té el coratge d'afirmar el dret de la vulgaritat i l'imposa pertot”. Fins al punt que hi ha qui qüestiona la utilitat del coneixement, com si en ell mateix la seva finalitat depengués d'un utilitarisme que pogués justificar, anem a dir, la contemplació de l'obra d'art. Dit altrament: el coneixement com a capacitat transformadora.
Que la ignorància campi al seu aire hauria de ser motiu de preocupació, ja que el fenomen ha arribat també al camp de la política a escala planetària. Caldria meditar, penso, fins a quin punt això ens reflecteix com a societat immadura. De fet, la ignorància pot definir-se com una carència que a nivell social tindria la seva traducció en un individualisme a ultrança. Així i tot, també és un mode d'afirmació. El “sé que no sé res” socràtic té l'origen en l'anhel de superar per mitjà de l'aprenentatge els esculls que la vida ens planteja.
Diògenes de Sínope creia que la “ignorància és una desgràcia voluntària”. Ras i curt: la naturalesa humana té una inclinació espontània a conèixer. La fam d'aprendre no té límits. Cal, però, un entorn favorable i ser molt crític amb un model que delimita les capacitats cognitives i genera voluntats dèbils. L'acràcia –voluntat debilitada– ja havia estat diagnosticada pels antics. Per això mateix, l'estatus obtingut per la ignorància en l'anomenada societat de consum hauria de servir per reflexionar sobre la raó de la pèrdua de pes de les humanitats en els cicles formatius i, així mateix, obrir un debat necessari a l'entorn de la idealitzada societat del coneixement, a més de pensar en el camí recorregut fins ara.
Quant saber hi ha recopilat en la nostra tradició oral i escrita? I en un xip de silici? Una cosa és certa: sense una voluntat que alliberi el saber recollit al llarg dels segles no hi ha coneixement possible. Però per això no cal tenir a l'abast milions de terabits d'informació registrada. Tot plegat és força més senzill: la voluntat ha de menester un criteri propi que la determini. Sovint, els arbres no ens deixen veure el bosc. Recuperem el plaer d'aprendre i farem una gran revolta.
