COR AGRE. CARLES RIBERA
L'uniforme escolar català
Entre les moltes provocacions que ha llançat des que va accedir al càrrec la consellera Irene Rigau a la comunitat educativa i a la ciutadania en general hi ha la dels uniformes. Ep, quan dic provocacions no ho afirmo pas en sentit negatiu. Provocar de vegades és necessari per generar debats sobre assumptes que semblen dats i beneïts per a tota la vida perquè, d'entrada, ningú es planteja que puguin ser d'una altra manera. El tema dels uniformes va quedar etiquetat durant la Transició com a carca, retrògrad, herència de la insuportable escola franquista mantinguda amb vida només per l'educació elitista del sector privat. Tema tancat. Quan un tema, i no pas un assumpte de drets fonamentals o de vida o mort, es pretén tancar per sempre és que ha estat més víctima dels prejudicis que no pas del criteri. El dels uniformes n'és un cas claríssim.
No hi ha dubte que l'assumpte dóna per a molt i que probablement hi ha elements tant a favor com en contra de la vestimenta en sèrie que podrien ser tinguts en consideració. El problema principal està, malgrat tot, en la percepció. És cert que quan es pronuncia la paraula «uniforme» tots tendim a pensar en una brusa blanca, faldilletes prisades de quadres i mitjons fins als genolls. Això, en el cas de les nenes. En els nois, pantalons de pinces, com a mínim, i jersei de rombes sobre camisa blanca, per acabar-ho de rematar. Aquí sí que la imatge de determinat tipus d'escola privada ha marcat la tendència i l'ha congelat en una falta de gust i de sensibilitat estètica impressionant. Podríem passar a parlar del davantal escolar, que és una versió a mig camí de la idea de l'uniforme, i també acabaríem amb les ratlles verticals blaves sobre fons blanc o els quadrets roses petits sobre fons igualment blanc, depenent del gènere, perquè, això sí, això dels uniformes porta implícita la diferenciació per sexes.
Total, que mentre que la consellera llança el tema a l'arena i la comunitat educativa el comença a debatre, tenim, com sempre sol passar, les famílies i els nens i les nenes que prenen la iniciativa i imposen la política de fets consumats. Només cal sortir al carrer aquests dies i acostar-se a les portes d'escoles i fer un cop d'ull a la mainada a l'hora del pati. Gairebé tots uniformats. Elles i ells. Sense cap circular d'Ensenyament. Sense cap carta als pares i les mares tramesa per la direcció dels centres. Milers d'escolars de tot el país omplen les aules amb la samarreta del Barça com a uniforme de batalla. Tant li fa que no sàpiguen jugar a futbol. Tant li fa que ni tan sols els agradi el futbol. Els agrada ser del Barça i aquí hi ha un element que els uniformitza. No és la meva feina donar consells a la consellera d'Educació. Però si calgués dissenyar algun uniforme per a l'escola pública jo aniria pensant a combinar els colors blau i grana. Dubto que trobés gaire oposició entre les parts afectades. En tot cas es podria establir un segon uniforme per a tots aquells que siguin de l'Espanyol. I si hi ha marrecs que volen anar vestits amb la samarreta del Madrid, només caldria convocar els pares a tutoria i demanar-los que facin el favor de deixar-los de castigar.