Comunicació masculina

No sé si els homes ploren; el que sé és que no parlen. El fenomen ve de lluny, potser del paleolític, quan caçaven en silenci mentre, a la cova, les dones tenien tot el dia per xerrar. No hi ha narració sense dona. I si no, que li ho preguntin a Déu: l'Edèn era molt avorrit fins que se li va acudir crear Eva, aquella xerraire. En concret, la relació entre pare i fill tendeix a la incomunicació. Als contes de Hemingway, es limiten a pescar en silenci. Recordem el pare de Tristram Shandy o de Pedro Páramo: distants, retrets, fantasmals… Quan l'han crucificat, el Fill pregunta al Pare per què l'ha abandonat, i no rep contesta. Ni tan sols quan el progenitor és una hipòtesi, com a la novel·la Bearn, el diàleg resulta fàcil. En canvi la relació entre mare i filla sol ser més fluida –en el pitjor dels casos, la discussió és una forma d'intercanvi–. Quan s'hi afegeixen unes quantes germanes, àvies i tietes, llavors la interrelació està assegurada, i fàcilment es pot arribar a la tertúlia-espectacle.

Perquè es produeixi la comunicació entre pare i fill, en canvi, s'ha de produir una catàstrofe. A l'Antic Testament, Déu es comunica a còpia de guerres, malediccions i exterminis en massa. Les novel·les apocalíptiques com A la carretera segueixen aquesta tradició: només quan la resta de la població és caníbal, pare i fill poden sincerar-se, a recer d'una foguera precària.

A Sukkwan Island (Empúries), l'escriptor David Vann porta la situació al límit. Un pare i un fill viuen allunyats de la civilització en una illa d'Alaska. No tenen veïns, ni televisió, ni mitjans de transport. Els perills els sotgen. I ni tan sols en aquestes circumstàncies es produeix una aproximació. Passen els dies sense parlar, solitaris i suspicaços. «Ara que tenia aquella ombra fosca al davant li semblava que allò era el que havia sentit durant molt de temps: que el seu pare era un ésser insubstancial i que si n'apartava la mirada un instant, o se'n descuidava, o no el seguia a prou velocitat i desitjant amb força que hi fos, es podia esfumar, com si només existís gràcies a la seva voluntat». En aquestes circumstàncies extremes, la comunicació només pot ser extrema, si bé indirecta, el·líptica, no verbal, terminant com un monòleg. No hi ha comunicació més masculina que el suïcidi.