“Una política democràtica ha de preguntar al poble”

Fent una simplificació, es pot dir que la majoria dels discursos de la primera meitat del segle XIX s'enfocaven cap a la idea que bona part de la població no era apta per participar en política. En els discursos actuals, el supòsit és al revés, és a dir, tots som capaços de participar-hi. És una idea molt influïda pels debats de començaments del XX sobre les masses i les pràctiques polítiques. L'economista Joseph Schumpeter deia llavors que vendre un polític era com vendre un sabó, que no hi havia gaire diferència entre la propaganda política i la comercial. En el segle XIX, el discurs era molt ideològic; ara té més a veure amb les emocions i amb les ganes de la gent de participar.

Era sorprenent que, amb el que està caient des de fa temps, no hagués sortit encara algun moviment de protesta; el segle XIX, la gent es mobilitzava més per tot el que considerava injust. Però és aviat per valorar-ho. Primer cal tenir en compte la continuïtat en el temps. Amb la guerra de l'Iraq, es van fer moltes manifestacions, però va ser una flamarada que després es va consumir ràpidament; la gent es va cansar de lluitar. En el cas dels “indignats”, s'hi ha concentrat molta gent, però continua sent una petita part de la població i seria una sorpresa que de tot això en sortís un moviment ampli i continu, que plantegés alternatives. I molt sovint hi ha la sensació que les fletxes dintre d'aquestes mobilitzacions no apunten totes cap allà mateix; es tracta d'un moviment d'insatisfacció general i no queda clar en què pot acabar.

En la teoria democràtica, els sistemes es basen en la imatge dels humans. O bé, com planteja Rousseau, es parteix de la base que l'home és bo per naturalesa o, com diu Locke, cadascú mira per si mateix, els polítics també; per això ens inventem un sistema per controlar-los. Ara tenim la sensació que no els controlem prou i hi ha molta desafecció, molta més que durant la Transició. Es tractaria que el sistema fos més obert i participatiu. Als Estats Units fan referèndums per qualsevol cosa; aquí sembla que quan es parla d'això, als polítics els ve gratera, i una cultura política democràtica no pot ser tan refractària a preguntar al poble.

El catalanisme majoritari ha estat sempre una mena de regeneracionisme espanyol, és a dir, amb la idea de construir un marc d'autogovern per a Catalunya i, a partir d'això, reformar Espanya. Ara, amb les sentències del Tribunal Constitucional, s'ha aturat el procés en què Espanya havia de progressar cap a més descentralització. El catalanisme actual viu en un estat que ha construït ell en gran part, però que, després de l'èxit, difícilment anirà més enllà a curt termini. Fins ara, l'autonomia tenia prou avantatges per no haver-se de justificar gaire, però, a partir d'ara, s'haurà d'explicar millor tot plegat. El temps ha deixat de jugar a favor de l'autonomia.