N'hi ha per indignar-se

La Junta Electoral Central que tot ho prohibeix va permetre dissabte passat, en plena campanya, que sindicats i partits d'esquerra que es presenten a les eleccions organitzessin a Barcelona una manifestació en contra de CiU, que també s'hi presenta, amb l'excusa de les retallades socials. L'endemà, diumenge, sortia de trascantó i sense pancartes prefabricades la manifestació dels indignats. Indignats contra què? Contra banquers, financers, partits de dreta i esquerra, sindicats i, des d'ahir, quan es va saber que la Junta Electoral els prohibia els campaments que des d'aquell diumenge mantenen a la plaça Catalunya o a la Puerta del Sol de Madrid, contra la Junta Electoral que tot ho prohibeix. N'hi ha per indignar-se.

Simultàniament, ha tingut lloc el cas Strauss-Kahn. L'home que a la pel·lícula Inside job –vegin-la– denuncia els financers i els banquers que ens han dut a la ruïna serà jutjat per delicte sexual. Molt bé. Impecable. Només que els banquers i financers que denuncia no seran jutjats ni empresonats sinó que, com la pel·lícula diu, es mantenen als seus llocs o són consellers de Barack Obama, president dels Estats Units i Nobel de la pau. N'hi ha per indignar-se.

M'acosto a la plaça Catalunya. Assemblees, eslògans enginyosos, gent jove i gran. Els partits de dreta i esquerra –correm-hi tots, que demà hi ha votacions– diuen ara que comprenen el malestar dels acampats. N'hi ha per indignar-se. Circulen per la plaça diaris europeus que comparen les acampades amb les de la plaça Tahrir del Caire. Àfrica segueix començant als Pirineus, sobretot si Europa i el món volen fer veure que no tenen res a veure amb els problemes d'Espanya. N'hi ha per indignar-se.

Alguns comentaristes mimen els manifestants perquè no els passi com al Maig del 68, que no es van adonar de la importància d'aquell moviment fins que no en van veure les conseqüències. D'altres, com llavors, els tracten de fills de papà o de pollosos que no saben res. N'hi ha per indignar-se.