Votar

Demà tornem a tenir una oportunitat de canviar algunes coses. No coses grans o immenses, és cert, però no per això menyspreables. Canviar d'alcalde, per exemple, no arregla el món però pot fer més habitable la ciutat. Canviar de president no soluciona els problemes però ens dóna un respir, ni que siga.

Una de les desgràcies de la nostra democràcia és que ens hem acostumat a votar més a la contra que no a favor. Sembla que aclaparats com som per un sistema tan poc dúctil, només la reacció ens permet un cert marge de confiança. No és nou, això, ni privatiu nostre. Gore Vidal va fer famosa aquella definició segons la qual la democràcia és allò tan avorrit en què es fan moltes eleccions molt cares amb candidats intercanviables que no valen per a res. Aquests dies els xiquets acampats en les places de moltes de les nostres ciutats ens ho tiren a la cara amb aquella supèrbia juvenil tan atractiva. 

I sí, és veritat tot això i més.  Més encara en la nostra esquifida democràcia, que deu ser de les de més baix nivell mundial. Però per quin motiu hauríem de desaprofitar l'oportunitat? Per què hauríem de renunciar a un vot que ens permetrà ni que siga opinar?

Sobretot tenint en compte que en aquest país les opcions són tantes i tan variades. Hi ha llocs on només pots votar blanc o negre –aquella situació que el PSOE i el PP estimarien com a perfecta. Ací, no. Ací hi ha de tot i en tota mena de dosis. Enriquim, doncs, ajuntaments i governs. Fem-los al més plural possible i collem-los aleshores, a tots ells, amb la pressió de la societat civil.

Estan passant moltes coses arreu d'Europa, amb Islàndia com a protagonista d'algunes de les més insòlites i cridaneres. Estan passant coses arreu del món que deixen la crítica tradicional al sistema gairebé en càndida. Ens roben, se'ns riuen a la cara, ens prohibeixen decidir o ens manipulen sense vergonya. És cert. Però també ho és que seguim ací i que seguim comptant. No tant com voldríem cada dia, però precisament demà comptant com no comptem cada dia. Som-hi, doncs.