l'entrevista
“Hi ha gent que es pensa que m'han fet el disc”
Què confirma un segon disc?
Que em dedico seriosament a la música i que no és cap caprici, sinó una passió, i també una despesa forta, perquè el que em dóna menjar és el meu treball com a actor. Veig la música com una inversió a llarg termini. Amb el primer disc, Napoli, vaig fer només un parell de concerts, i ara tinc moltes ganes de tocar en directe i de demostrar que les cançons són meves i que canto i toco el piano molt bé.
No té problemes d'autoestima...
Ho dic així perquè hi ha gent que es pensa que m'han fet el disc a mida, com al típic personatge famós que vol fer de cantant. Vam gravar el disc a Nova York i els productors em van posar en contacte amb músics del nivell del guitarrista Marc Ribot, col·laborador de Tom Waits, però totes les cançons són meves i m'he implicat molt en el projecte. De fet, jo em considero més músic que actor: toco el piano des dels deu anys i tinc una base musical més sòlida que la interpretativa. Quan era petit, el meu pare em feia escoltar Miles Davis, J.J. Cale i The Cure, tot i que llavors jo preferia Bananarama [riu].
Després d'un primer disc en italià, ara en treu un de poliglot amb predomini del català.
La meva família paterna és de Nàpols, una ciutat fascinant a la qual vaig almenys quatre cops a l'any. Però aquest segon disc és més íntim, i no podia cantar en italià sobre la meva àvia Anna Maria, de Cadaqués, com ho faig a la cançó Buda s'ha enamorat.
I a Cadaqués també li dedica un tema.
Cadaqués és la meva vida, el Nàpols de l'Empordà. Sóc nét del pintor figuerenc Ramon Pichot (1924-1996) i sempre he tingut molta vinculació amb Cadaqués. Hi tinc un bar anomenat Talla, on fem actuacions habitualment, tant jo com altres grups i solistes.
Bar Talla?
Sí, de Tallarín. És com li deien al meu pare, pel fet de ser molt prim.
La tele, el bar... Sembla molt ocupat. Com ho fa per compondre cançons?
Per compondre només haig de tenir un piano, i les millors cançons sempre em surten a les deu del matí. Sóc poc Sabina i no espero que les muses tòxiques m'arribin de nit. Les meves lletres són històries, petites dramatúrgies, i sempre intento que l'harmonia les acompanyi i reforci. Per a mi, cantar és explicar coses, i no hi veig cap diferència amb interpretar.
Té la sensació que el temps fuig?
Sí. Ja de petit tenia la sensació que la mort em visitava en somnis. M'agradaria tenir més temps per escriure teatre i fer música, però la tele és molt estressant. Sóc molt impacient i autoexigent, però estic canviant i vull deixar de ser-ho tant, per poder gaudir més de cada moment.
Li agrada la popularitat?
Té avantatges i inconvenients, però sempre és millor tenir fama que no tenir-ne. De fet, la cançó Tempus fugit, que va donar títol a aquest disc però al final la vaig guardar per al proper, parla de Pep Guardiola, de la pressió que ha de suportar i de com, en el futbol, pots passar de ser un heroi a un traïdor d'un dia per l'altre.
I si algun dia a vostè també l'abandona l'èxit, com s'ho prendrà?
Hi penso sovint, però no em preocupa gens i potser fins i tot m'aniria bé. Els còmics tenim un instint de supervivència més desenvolupat que la resta d'actors, perquè hem actuat en cada lloc...
També dedica una cançó a Messi. És tan futboler com sembla?
Molt. El meu besavi era Sagi-Barba, jugador del Barça que va guanyar la primera lliga espanyola. Pel que fa a Messi, jo el veig com un personatge del cine mut o d'un altre món, una antiestrella que em provoca molta curiositat.
